Més val anar de cara barraca i parlar sobre els qui tallaran el bacallà l’endemà del 28-N. Artur Mas serà el 129è. president de Catalunya i estic convençut que vol el bo i millor per aquest país. Però ara mateix la sensació que dóna CiU és d’una certa impotència política travada per una proposta inconscient, sense mala intenció, però més fruït de la por que de la confiança en el futur i en la maduresa dels conciutadans.
Quan feien el mític “Persones humanes” a TV3, hi havia un personatge del públic – sempre el mateix – que intervenia per preguntar al convidat de la setmana i venia a dir: “jo no sóc polític- si és que el convidat era polític – ni res d’això però he llegit molt sobre el tema”. No cal ser polític, ni fins i tot haver llegit res sobre política, per entendre que la proposta de CiU de pacte fiscal és picar ferro fred. I sí, ja sé que no cal tocar la Constitució i que només fent un lífting a la LOFCA n’hi hauria prou, diuen.
Però si anem més al fons de la qüestió, la “propera estació” com diu el convergent Quico Homs, estem davant del paradigma d’allò que a vegades fa més mal el remei que la malaltia. Perquè no oblidem que CiU ha posat un pacte fiscal amb l’Estat i la gestió de les infraestructures com a condició per a donar estabilitat al Govern espanyol que sorgeixi de les eleccions a les Corts del 2012, suposant que la necessiti o que el Govern espanyol no demori el tema esperant unes noves eleccions catalanes el 2014. La gran solució de CiU és, mentre no es demostri el contrari, unionisme en estat pur. I ja hem comprovat que l’Estat espanyol és salfumant, també en estat pur.
El que ve a proposar CiU per a resoldre l’encaix impossible és aconseguir que Espanya segueixi robant, però menys. Reduir uns puntets el dèficit fiscal dels 60 milions d’euros, que volen sense retorn cada dia a Madrid, és com dir-li al lladre “emporti’s el que vulgui però les joies de la tieta no, si us plau”. I la manera com el partit que guanyarà les eleccions planteja el pacte fiscal, a modus d’ultimàtum per resoldre les relacions amb els espanyols, sona a les amenaces d’aquell vailet que s’enfada amb els pares i quan obre la porta es gira i, estupefacte veient que no li fan gens de cas, diu: “ei que ja estic obrint la porta, eh?”. Els pares saben que quan tanqui s’estarà allà palplantat esperant que tornin a obrir.
Setmanes enrere, Artur Mas era entrevistat a l’Àgora i denunciava amb un punt d’indignació que Àustria té poc més d’un 3% d’atur quan Catalunya supera el 18%!. “Ah, ja ho veuen!”, com diria Ferran Monegal. A Barri Sèsam explicaran ràpidament als spin doctors de CiU la diferència entre comunitat autònoma i estat independent, entre gestionar tots els calés i tenir les competències per a fer polítiques econòmiques efectives, o ser un govern titella a mercè de l’invasor. Francament, l’única similitud que veig entre Catalunya i Àustria és de tres segles enrere: l’exili català cap a Viena després de la Guerra de Successió. Potser serà la solució, novament.
Si amb l’invent de CiU s’arribés a minvar una mica la sagnia econòmica que patim tots els catalans– es diguin Jordi, Paca, Mohamed o Nelson – i que l’aeroport del Prat sigui nostre algun dia, no compensa seguir suportant la piconadora d’un Estat espanyol que ens seguirà amargant la vida, dia sí i dia també, perseguint la llengua catalana a tort i a dret, impedint que els Mossos d’Esquadra tinguin representació a l’Europol i l’Interpol, que puguem gestionar plenament la immigració o que el reconeixement internacional de les seleccions catalanes sigui una realitat, per posar algun exemple.
L’eslògan de campanya de CiU pregona “Una Catalunya millor” . Em sembla incomplet. Li falta un punt de sinceritat. Per ser honestos caldria dir “Una Catalunya millor, dins la desgràcia de continuar amb Espanya”. Perquè la millor Catalunya és la que sorgeix de la plena sobirania en la qual el poble català pugui marcar els designis del seu esdevenidor. Ho sap tothom i és profecia. Que em perdonin al carrer Còrsega per la contundència de l’expressió però fa unes setmanes en vaig aprendre una del País Valencià que deia: “els ulls tan grossos i la vista als collons”. Durant la Guerra Civil, la Conselleria de Proveïments de la Generalitat feia una campanya de propaganda amb anuncis que deien “Si cada família catalana criés una gallina i sabés fer-la criar, l’istiu (sic) vinent seria un istiu (sic) d’abundància”. Al final, doncs, tot és qüestió d’ous. Però no ens equivoquem de cistell.
Home, amb això del pacte fiscal a CiU sempre els queda anar a consultar el tarot Rosita de “La Competència” de RAC 1. Però ja els avanço jo què els dirà la Rosita: “Artur carinyo, mira guapo, em surt la carta del sabater amb la carta de la rosa i la carta de la gavina amb la carta del chapapote i els hilillos de plastilina, i entremig hi ha la carta invertida del director d’orquestra i això em ve a dir Artur,…bé, segur que em segueixes, eh carinyo?”.
@dmontserratnono
