El tal PDeCAT, i per extensió l’anomenat catalanisme, està provant ara el gust del seu propi verí de sempre, i jo me n’alegraria si no fos que implica injustament el minso independentisme, que actualment és si fa no fa el de sempre, o sigui els quatre gats de sempre que lluitem com sempre contra el catalanisme de sempre per alliberar els catalans de l’espanyolisme de sempre. Abans, el pujolisme, paradigma del catalanisme, marejava la perdiu per dissimular la seva misèria de moral i mentalitat d’esclau, i per això triomfava entre els catalans. Ara, el processisme, que amb les seves pintoresques i estèrils giragonses no és més que la mera continuació 2.0 del pujolisme, mareja la perdiu i també triomfa entre els catalans… però fracassa davant d’Espanya, i per tant es crema els dits, no se’n surt amb impunitat com fa vint anys, la impunitat que abans, des de l’òptica espanyola, mereixia la moral d’esclau catalana, com dic exactament la mateixa moral actual, però que ara passa per subversiva i Espanya la considera com a tal. Ara, l’esclau és rebec en la seva esclavitud i per tant se’l castiga, mentre que abans se’l tolerava per inofensiu malgrat que aquí passés estúpidament per astut. Primer va ser “l’astut home d’estat Pujol”, després “l’astut sobiranista Mas”, i d’astúcia en astúcia de pet cap a la humiliant misèria. En fi. Mentre que allò que els catalans anomenaven cofois “ambigüitat” del pujolisme –i que jo anomenava contradiccions només digeribles per a retardats mentals– feia fregar les mans a Espanya, ara la collonada processista, exactament de la mateixa naturalesa “ambigua” del pujolisme, toca els nassos a Espanya. Si el pujolisme original era estúpid i ens ha dut on som, la seva versió actual 2.0 és encara pitjor, molt pitjor, fins al punt que dóna la raó a Pujol quan deia que era una mala idea “reformar l’estatut”. Fins aquest extrem de mediocritat arriba la societat catalana, la qual creu cofoia haver superat el pujolisme, però en realitat el perpetua i, a diferència de Pujol, ara ho fa sense cinturó de seguretat, de manera idiotament suïcida.
Quan sento dir alegrement que l’independentisme està avui molt millor que fa només deu anys, quan estava, efectivament, a l’ostracisme, em poso a tremolar. Fins i tot en el punt més baix de l’independentisme, als anys noranta, quan els independentistes érem quatre gats, almenys aquests teníem l’esperança que un dia, per llunyà que fos, la cosa podria canviar i agafar efervescència. Ara, al 2017, veiem que quan per fi s’ha disparat l’efervescència, aquesta és de gasosa perquè només pot ser de gasosa tractant-se dels catalans. L’esperança queda, doncs, fulminada. Com els dubtes. Malgrat l‘aparença contrària, avui dia l’independentisme està enterrat i ben enterrat.
Els catalans van donar clara mostra del caràcter definitiu de la seva farsa pseudoindependentista quan el 2012 van fer fora del Parlament l’únic partit que anava de debò cap a la independència, o sigui l’únic partit independentista: SI. Sense SI al Parlament, al sobiranisme només li quedaven els partits processistes, o sigui catalanistes, l’altra cara de la mateixa moneda autonomista espanyola. És el que van votar els catalans, o sigui el que van voler i, segons indica tot, continuen volent. Algú està reclamant ara el retorn de SI al Parlament? De fet, els catalans, malgrat que no ho sàpiguen, abans desitgen la presència del PP, del PSC o de Cs al Parlament que no pas de SI. Amb els partits espanyolistes el poble català té garantit el pàbul per al victimisme i la superioritat moral. En canvi, amb la presència de SI, al processisme catalanista se li veuria massa el llautó i, sobretot, sobretot, Catalunya probablement aconseguiria la independència. L’últim que volen.
Quan CDC va haver de canviar fins i tot de sigles per PDeCAT perquè patia una sagnia de vots en favor bàsicament d’Esquerra, no és pas perquè el poble català, en un atac de dignitat i fermesa, desaprovés l’autonomisme i la mal anomenada ambigüitat Convergent i per fi s’hagués decidit a anar de debò cap a la independència. Quan el poble català deserta de CDC en favor d’Esquerra és perquè Esquerra, igual que CDC, no parlava ni parla de desobeir l’Estat espanyol, sinó que continua parlant de referèndum legal i de “fer les coses ben fetes”. El poble català pot inclinar-se ara cap a Esquerra perquè té la garantia que és tan autonomista com CDC, i essencialment només la fa diferent el suposat pedigrí d’autenticitat independentista. Ras i curt, es tracta de continuar amb el pujolisme però amb una disfressa diferent. A més, a Esquerra no li manca precisament un Pujol, per això ja tenen al seu perfecte substitut, Junqueras, el pet inflat a base d’acomplexaments inconfessats. La ironia del cas és que avui dia el PDeCAT no té un substitut 2.0 de Pujol com sí que el té Esquerra amb el mediocre, manipulador, egòlatra i moralista hipòcrita catòlic més pesat que el plom Oriol Junqueras.
Quan el poble català no va protestar en absolut quan de l’inicial referèndum del 9-N es va passar a una consulta, i de la consulta a un procés participatiu per no fer-lo vinculant, o sigui segons el processisme per “fer les coses ben fetes, legalment”, es va donar una altra mostra definitiva que no s’està disposat a fer la independència perquè només s’està disposat a fer el ploricó tot posant la punteta. Curiosament, ara es promet als catalans la celebració d’un referèndum vinculant, sense que se’ls digui el com, i amb els mateixos actors polítics que el 2014 no van tenir el coratge de fer un 9-N amb referèndum vinculant. Per què ara aquesta promesa de referèndum vinculant, quan els catalans ja van demostrar el 2014 que no el volien vinculant perquè en tenien prou amb l'invent ludico-reivindicatiu d'esplai xirucaire? Doncs la promesa té sentit justament pel fet que ningú no el vol vinculant, ni classe política ni poble. Per això els uns es permeten prometre celebrar el suposat referèndum, i els altres callen com si el volguessin. Jugar a voler la llibertat té aquestes coses.
Ara mateix el processisme és a Madrid donant suport als encausats per la farsa del 9-N. “Vam fer-ho legalment, no era vinculant”, diuen els catalanistes justificant-se, vassalls com són, tot fent passar la farsa infantil per virtut. “La democràcia espanyola té greus dèficits”, repeteixen fins a la fatiga, ridículament, amb superioritat moral, sense adonar-se que continuen amb la vella i cretina mania catalanista tan pujolista de pretendre reformar Espanya democratitzant-la, una mania que xoca frontalment amb l'aspiració independentista de fugir d'Espanya, en insistir el catalanisme a fer-la més habitable per no tenir motius per fugir-ne, sempre segons aquesta mentalitat absenta de cap bri de dignitat. En fi. Jo, si fos el fiscal espanyol, acusaria el processisme de ser tan rucs de deixar-se encausar per una causa sense causa. Deixar-se encausar per obedient processista i no per independentista hauria de ser delicte. La mentalitat heretada del pujolisme ara juga en un altre terreny de joc, que a Espanya anomenen separatismo, i aquí no valen les mitges tintes, perquè amb la sagrada unidad nacional no s’hi juga; o t’hi sotmets o en toques el dos. Per això Pujol, com a bon vassall vigilant del gueto, mai no va jugar-hi i Espanya li va permetre jugar a les patètiques mitges tintes dins del marc autonomista, la presó espanyola. El catalanisme ara no s’adona a què està jugant, són tants segles de submissió a Espanya que els catalans han oblidat que en són esclaus i, per tant, també quina és la naturalesa de l’amo. El catalanisme, quan ara juga a l’independentisme paga davant d’Espanya un preu suïcida. Imbècils.
