Quan diem que els sistemes parlamentaris es basen en una relació de confiança entre el legislatiu i l’executiu, ens referim a la necessitat que els governs comptin amb el suport de determinades majories parlamentàries per facilitar el seu nomenament (a través de la investidura del president del Govern), per impulsar tota mena d’iniciatives governamentals (acció de govern) i per evitar la seva destitució (amb una moció de censura).
D’acord amb les regles de funcionament dels sistemes parlamentaris, la majoria absoluta parlamentària progovernamental és aquell llindar aritmètic que garanteix l’estabilitat i l’acció del govern. La majoria absoluta, tal com la defineix l’article 90.3 del Reglament del Parlament de Catalunya, és quan s’expressen en el mateix sentit el primer nombre enter de vots que segueix al nombre resultant de dividir per dos el total de membres de ple dret del Parlament (definició que afina més que la popular “la meitat més un” i que s’adapta a parlaments amb un nombre total de diputats parell o senar). No obstant això, moltes iniciatives governamentals en tenen prou amb el suport d’una majoria simple (el mateix Reglament, en l’article 90.2, ens diu que això passa quan “els vots positius superen els negatius, sense comptar-hi les abstencions, els vots en blanc i els nuls”, la qual cosa implica sovint negociar abstencions). Ambdós tipus de majories es basen amb l’habitual vot coincident entre aquells que formen part del mateix grup parlamentari.
Des de les primeres eleccions autonòmiques del 1980 fins avui, les majories absolutes (68 diputats a Catalunya) derivades dels resultats obtinguts, han generat aritmètiques parlamentàries que han fet canviar el rumb de la història política catalana dels últims anys.
Després d’onze anys i mig de majories absolutes de CiU, en les eleccions del 1995 la coalició nacionalista va obtenir 60 diputats i en el debat d’investidura el PSC (34 diputats), el PP (17 diputats) i ERC (13 diputats) es van oferir a Jordi Pujol com a socis per refermar l’estabilitat governamental. Totes tres formacions tenien els diputats necessaris per sumar la majoria absoluta parlamentària, però després del wait and see convergent Pujol es va decantar per un PP que, a partir del 1996, va començar a governar Espanya sota la presidència d’Aznar. En les eleccions següents del 1999 es va donar una curiosa aritmètica parlamentària: CiU va obtenir 56 diputats (a 12 de la majoria absoluta) i tant el PP com ERC en van aconseguir precisament 12. Aquest escenari ideal per aplicar la teoria de jocs es va resoldre, un cop més, amb un pacte entre Jordi Pujol i la dreta espanyola d’Aznar, i amb el rebuig reiterat en cada debat de política general a un possible pacte amb els republicans.
L’aritmètica de representació política generada pels resultats de les eleccions del 2003 i les del 2006, que van facilitar la formació dels governs tripartits liderats pel PSC, van convertir ERC en un veritable partit frontissa imprescindible per fer decantar majories parlamentàries i governamentals cap a CiU o cap al PSC i ICV-EUiA. Efectivament, els 23 diputats que ERC va aconseguir el 2003 eren els justos per assolir la majoria absoluta amb CiU (46) i amb el PSC i ICV-EUiA (51), mentre que els 21 diputats que van obtenir els republicans el 2006 també permetien sumar majories qualificades amb CiU (48) i amb el PSC i ICV-EUiA (49). En ambdues ocasions, ERC va fer valer la seva condició de “jugador central” i va optar per formalitzar governs de coalició amb socialistes i ecosocialistes.
Finalment, les dues darreres eleccions també han consolidat aritmètiques parlamentàries que han canviat clarament el rumb dels esdeveniments polítics. En les anomenades eleccions plebiscitàries del 27-S de 2015, la coalició electoral Junts pel Sí va aconseguir la victòria, però es va quedar amb 62 diputats (i amb només un escó menys que la suma de C’s, PSC, PP i Catalunya Sí que es Pot -63-). Per poder tirar endavant la investidura, la legislatura i el full de ruta del programa electoral no n’hi havia prou amb l’abstenció de la CUP, que va obtenir 10 diputats, sinó que calia el seu suport (encara que parcial). És difícil de preveure què hauria passat amb un Junts pel Sí amb majoria absoluta, però Mas no hauria fet un pas al costat, Puigdemont no hauria estat president del Govern i, molt probablement, no s’hauria celebrat el referèndum de l’1 d’octubre ni s’haurien patit les seves derivacions com ara la vulneració sistemàtica de drets i llibertats fonamentals, l’aplicació maldestre del 155 i la restauració de pràctiques autoritàries dels poders de l’Estat espanyol.
En les passades eleccions del 21-D també hi va haver algunes sorpreses i coincidències numèriques. Contra pronòstic demoscòpic, Junts per Catalunya va aconseguir més escons que ERC; la suma d’escons d’aquestes dues formacions va ser de 66, i, a diferència del 2015, sumaven un escó més que el global de C’s, PSC, PP i Catalunya En Comú-Podem -65-. Els quatre diputats de la CUP avui segueixen sent necessaris per arribar a la majoria absoluta i, tenint en compte que hi ha diputats a l’exili que no poden votar, caldrà obtenir el suport dels anticapitalistes, en cas que es posin d’acord unionistes i Comuns. Un cop més l’aritmètica ha condicionat extraordinàriament l’esdevenir de l’inici d’aquesta dotzena legislatura. Moltes coses haurien canviat si ERC hagués obtingut més diputats que Junts per Catalunya (s’hauria imposat un candidat a la presidència de la Generalitat d’ERC) o si la suma d’aquestes dues formacions polítiques hagués assolit la majoria absoluta (hauria facilitat un acord bilateral amb una menor influència cupaire per accelerar el procés constituent i la materialització de la República).
Tots som conscients que els resultats electorals configuren parlaments, i que les aritmètiques parlamentàries condicionen les legislatures i poden activar tota mena d’exercicis de funambulisme polític, però a Catalunya ja portem unes quantes eleccions en les que la distribució de diputats entre forces polítiques ha condicionat, fins i tot, la història política del país.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
