El rei de l’Estat aconfessional espanyol es va dedicar a demanar a l’apòstol Santiago, de tu a tu, o de majestat a vós, que volgués col•laborar a acabar amb la crisi i que il•luminàs els polítics i les autoritats perquè fossin capaços de trobar solucions constitucionals a tots els problemes, perquè Espanya no es trencàs ni es rompés, ni disminuïssin els seus actuals dominis.
Així que el cap de l’estat, com a àrbitre neutral i com a moderador de la situació va prendre part a favor del Tribunal Constitucional i va voler suposar que el que han desgraciat els homes, ho poden solucionar els sants. O com a mínim, que ningú no pugui dir, que no ho ha intentat. És ben igual que si les temperatures van pujant a la Terra per culpa del mal ús que hem fet els seus habitants dels productes que ens ha ofert, que haguéssim d’estar tranquils, perquè si aquest procés no s’atura, un 25 de juliol de qualsevol dels anys que han de venir el rei dels espanyols hagués de suplicar a l’apòstol que ens ajudàs a regular la temperatura i així tot hagués de quedar solucionat, perquè si no ha de resoldre aquest problema tampoc no resoldrà l’altre.
Per tant, tot queda en una excusa que s’aprofita per manifestar l’opinió de l’única persona no elegida democràticament, perquè si queda molta gent monàrquica, que no n’hi hagi cap que s’adhereixi a certes vel•leïtats independentistes. I així ens trobam amb el rei rendit davant l’estàtua de l’apòstol implorant la seva intercessió, com si cregués que era possible que es produís.
Aquest espectacle em va recordar cert temps de la meva infància, que quan hi havia un període llarg de sequera, es feien concentracions a l’església per a pregar a Déu, a la Verge Maria i a tots els sants, que enviassin una bona pluja, perquè els camps poguessin reverdir o pogués arribar a bon port la collita. Era en aquell temps que encara t’havies de postrar de genollons al teu banc per fer la pregària, i vénga rosaris i més rosaris, i misteris i més misteris, i parenostres, i avemaries i gloriapatris. Record que els més infants que enteníem una mica el que passava, ens pensàvem que en sortir de l’església, començarien a aparèixer niguls i niguls, i al cap de poc temps cauria una pluja abundant. Pots pensar!
Supòs que ens prenien el pèl de mala manera, perquè era un temps en què es volien resoldre els problemes d’aquesta manera; supòs que qualque vegada devia coincidir que com que ja tocava ploure, plovia l’endemà d’haver pregat i tothom devia pensar que era fruit de l’oració i això els preparava per seguir pregant. Quan això no succeïa, la pregària no era escoltada o no era seguida de la solució, el capellà aprofitava per dir que hi havia massa persones que estaven en pecat, i per això els totpoderosos no ens escoltaven, que havíem de ser millors i tal i pasqual.
Ara, els que escoltaren el rei o han llegit el fet a través dels diaris o l’han escoltat per ràdio o per televisió, si esperen que els polítics impulsats per l’apòstol siguin millors i més constituents, podran perdonar els corruptes, anar a votar en massa i esperar que l’apòstol hagi fet miracles.
Mentre, als Països Catalans, que no tenim l’apòstol de patró, que creiem realment en l’aconfessionalitat, que no mesclam religió i política, és a dir, no mesclam ous i caragols, podrem seguir llaurant el camí cap a la independència per arribar a tenir la nostra Constitució i després ja veurem a quin fat l’encomanarem.
