Ara sí, ara no

El sentit de l’humor és fonamental per a passar per aquesta vida. Gràcies a això, em puc fer un fart de riure quan els grans analistes pronostiquen una catàstrofe barcelonista i a la setmana següent guanyem al Sevilla i fem quatre gols al Llevant amb un hat trick d’Henry. Això va així, senyors: uns dies estem a dalt de tot i un altre ens arrosseguem per terra. Una mica com el país, amb atacs desmesurats d’eufòria i després patacades sorolloses amb la realitat.
El cas és que a Can Barça tenim una especial habilitat per viatjar en aquesta “muntanya russa” permanent, un Dragon Khan que massacra el jugador que ens va salvar de la misèria social i esportiva fa poc més de tres anys. Com a barcelonistes, hauríem d’exigir més rigor i més senderi per no tornar-nos bojos. El que no pot ser és que dos empats a fora de casa a principi de temporada siguin munició suficient per autoafusellar-nos. Ningú no veu quines ajudetes tenen els de blanc aquests dies? Ningú recorda com els mitjans madridistes van empènyer l’equip l’any passat malgrat anar per sota del Barça? On estan aquests anàlisis?
Sóc conscient que no som el Liverpool, aquella afició que no abandona mai el seu equip i que, incondicionalment, està amb els onze jugadors que vesteixen la samarreta red. Quan el Liverpool va jugar al Nou Camp l’any passat, venia d’uns stage especial a Portugal on l’últim dia alguns dels seus jugadors van celebrar una farra on sembla que l’alcohol i i les garrotades no hi van faltar. Després, van venir a Barcelona i ens van posar el primer peu fora de la Champions. És a dir, un altre missatge: la vida fora dels entrenaments només es converteix en perjudicial quan no es guanya. Mal anàlisi, doncs.
Els opinadors de Barça hem de ser més coherents, valorar més les situacions en el global de la temporada, i deixar d’angoixar-nos per aquest dia a dia. En aquest sentit, tinc clar que tenim un dels millors planters d’Europa, que juguem en una de les lligues més competitives i que no sempre podrem guanyar. Perdrem més punts a casa d’equips com el Racing i l’Osasuna que es tancaran i ens amargaran la nit, però nosaltres ho hem d’intentar sense renunciar al nostre joc. Si no guanyem, que no perdem la identitat. Així, deixant en pau un Ronaldinho que ja ha fet prou de paraigües de crítiques que també haurien de rebre d’altres, acabarem tenint un equip compacte, que juga de memòria, amb els millors jugadors del món que tinguin ganes de guanyar. El perill del Barça, tant aquest any com l’any passat, és el mateix Barça. Si aconseguim ser raonables en les nostres valoracions i fem que els jugadors tinguin ganes de gol i de títols… aquest any pot ser de somni.