Ara o mai: Relat curt del que hagués volgut que passes, que encara no ha estat possible, però que esdevindrà una realitat més aviat del que ens pot semblar. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Propostes, crítiques, suggeriments: jpuig@c2014.cat
III.- Espanya embogeix
La sala de premsa treu fum i a Madrid ja han saltat les alarmes. Rubalcaba, l’home més ben informat del regne, rep un correu electrònic del seu secretari d’Estat amb informació via Centre Nacional d’Intel•ligència (CNI); el seu cap, el general Fèlix Sanz, ha redactar un ràpid informe inspirat segurament en el dia que va conèixer en Carod-Rovira i en joan Puigcercós. El general Sanz havia estat convidat als postres, en un dinar que es va celebrar a Madrid organitzat pel seu cap del moment, a un dinar entre Bono i els líders republicans, no és veu tots els dies!
L’informe reflectia la resposta a la pregunta que Bono li va fer al líder republicà d’aquell moment, “vosostros hasta donde quereis llegar? I desprès d’uns segons de silenci, per alguns etern, va contestar, “fins al final”.
Mentre llegia l’informe del CNI, Rubalcaba es va recordar del Puigcercós que havia conegut com a líder del grup parlamentari republicà. Per un cop s’havia equivocat i es maleïa a si mateix; els republicans anaven en serio, i ell no ho havia captat, ni tant sols la seva amiga i Ministra Chacón l’havia advertit.
Encara no s’havia votat la resolució i Espanya sencera embogia. Les televisions públiques i privades interrompien la programació habitual i engegaven informatius d’urgència. El diari de Pedro J i la TV intereconòmia encenien els ànims sense cap mena d’escrúpols. Higini Clotas, seguint instruccions del carrer Nicaragua, s’acostava al President Benach per exigir una interrupció del ple i la convocatòria d’una mesa d’urgència per evitar la votació; Carod Rovira era interpel•lat per Montilla i Saura, li exigien una explicació; Sánchez Camacho, present a la zona de convidats de l’hemicicle amb els llavis més inflats que mai, li suplicava informació a Joan Ridao, mentre no tingués més informació no volia respondre la trucada que estava rebent de Don Mariano.
La política catalana estava a punt de fer un gir, malgrat les pressions i fins i tot les amenaces, la mesa tenia decidit seguir amb el que establia el reglament. A les sis de la tarda i tal com s’havia acordat, tindria lloc les votacions de les resolucions presentades; restaven quaranta minuts per contemplar una fita històrica,calia esperar per comprovar-ho.
Quaranta minuts de trucades, reunions, discussions interminables,trucades de Zapatero a Mas i Puigcercós, fins i tot el Rei, un rei per cert en la seva etapa final, parlant amb Pujol, tot eren nervis per intentar impedir una votació. Però l’acord Mas- Puigcercós era ferm i estava travat dins les mateixes direccions dels partits. Fins i tot Duran i Lleida havia acabat acceptant l’acord, malgrat que encara avui no es considerava independentista però devia pensar que valia més ser canceller d’exteriors del teu país que no canceller d’un país que mai el consideraria seu. L’Espanya que no escolta l’havia acabat convertint, com a molts altres, en un independentista de nou format. L’espanyol més ben valorat, segons les enquestes, s’havia convertit en independentista pràctic.
El timbre convocant a votació va començar a sentir-se per tot l’hemicicle. La votació era a punt de començar. Per un cop el Tejero de torn no era a temps d’impedir-ho; Comença la votació….. continuarà
I.- Valentia
II.- Pacte de Sang
