Ara o mai: Relat curt del que hagués volgut que passes, que encara no ha estat possible, però que esdevindrà una realitat més aviat del que ens pot semblar. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Un relat per somiar.
Propostes, crítiques, suggeriments: jpuig@c2014.cat
I .- Valentia
Les quatre menys un minut, dos diputats dels menys coneguts, però dels que són necessaris en els moments importants, un de CiU i un d’ERC, registren una resolució per la independència. Els dos han rebut quasi al mateix temps un SMS dels seus respectius líders amb instruccions precises.
Quasi coincidint en el temps, el President Montilla comença la seva intervenció en el ple del Parlament de Catalunya per debatre la sentencia del Tribunal Constitucional, convençut i segur que la proposta de convertir el preàmbul en resolució serà una sorpresa què deixarà descol•locats a la resta de grups. Iceta somriu, segur que la seva proposta ha tret Montilla del carreró sense sortida. Somriu a la sempre dolorosa Manuela de Madre i es treu la calor de sobre amb un formós vano que qualsevol folklòrica portaria al programa estrella de tele-deixalla espanyola “la noria.”
Els dos diputats entren per costats diferents de l’hemicicle i lliuren la resolució als seus caps de fila; una mirada de complicitat des dels seus escons segella l’acord entre Mas i Puigcercós forjat per mitjà de diferentes trobades discretes dels dos líders a partir del dia que es va fer pública la sentència del Tribunal Constitucional que liquidava definitivament la via estatutària.
La primera trobada va tenir lloc a casa d’un amic comú, en ple eixample barceloní. A diferència de les trobades fetes durant les prèvies al primer i segon tripartit,aquesta va ser molt més sincera, tant per part d’en Mas com d’en Puigcercós. Eren conscients de la gravetat de la situació però també de l’oportunitat històrica del moment, el que va permetre que arribessin a un acord per establir i pactar un full de ruta per la independència.
D’aquella primera reunió va sorgir un pacte, un pacte de sang sense marxa enrere….
II Pacte de Sang
El primer que calia era votar la resolució acordada, només les persones de màxima confiança d’en Mas i d’en Puigcercós van ser posats al corrent de l’acord. Les reunions discretes van ser moltes i intenses i van aconseguir mantenir-se en l’anonimat, clau per garantir l’èxit del que havien acordat.
Mentre el President Montilla llegia, com era habitual, les darreres ratlles de la seva breu intervenció, el tot eficaç Iceta, fins aleshores satisfet, va rebre un correu a la seva Black-berry parlamentària del tot poderós secretari d’organització del PSC, Pepe Zaragoza: “Mas i Puigcercós nos la han pegado, han pactado una resolución por la independencia”. La cara de l’Iceta va canviar de cop, ni el fastuós vano aplacava les gotes de suor de la seva cara; ara sí que la Manuela tindrà motius per tenir dolor de veritat, va pensar sorneguerament, malgrat tot tocava posar humor a les dificultats.
El President Montilla entre aplaudiments dels seus diputats i diputades, baixa satisfet del faristol, encara no ha vist el gest i la cara del seu home de confiança. Iceta, nerviós i amb els ulls quasi plorosos, el crida i li explica la nova situació.
El líder de CiU, puja a la tribuna i, amb un gest sorprenent, passa a llegir el que porta escrit. La majoria de diputats encara ignora que llegirà un text acordat amb Joan Puigcercós. A mesura que comença a llegir, un soroll llunyà comença a guanyar presència a l’hemicicle, tant des dels escons com des de les cadires del públic i de la premsa. Acaba de saltar la notícia més explosiva des d’ençà de la transició a l’Estat Espanyol, és la grandesa de la democràcia.
Amb l’hemicicle majoritàriament sorprès, i els milers d’espectadors del 3/24 submergits entre la incredulitat i l’il•lusió i després de la renúncia d’Iceta a intervenir, puja a la tribuna el líder republicà. Comença el seu discurs adreçant-se al President Montilla, als diputats i diputades i a la ciutadania i explica els motius de l’acord signat amb en Mas i que van molt més enllà d’una simple resolució; comunica que l’acord comporta una llista conjunta de les dues formacions a les properes eleccions nacionals i convida al PSC i IC/EUIA a incorporar-se. Fa extensiva la invitació a tots els sectors independentistes, des de Joan Laporta, Joan Carretero i fins i tota la CUP. El moment s’ho mereix. Catalunya entra en etapa constituent……
III.- Espanya embogeix
La sala de premsa treu fum i a Madrid ja han saltat les alarmes. Rubalcaba, l’home més ben informat del regne, rep un correu electrònic del seu secretari d’Estat amb informació via Centre Nacional d’Intel•ligència (CNI); el seu cap, el general Fèlix Sanz, ha redactar un ràpid informe inspirat segurament en el dia que va conèixer en Carod-Rovira i en joan Puigcercós. El general Sanz havia estat convidat als postres, en un dinar que es va celebrar a Madrid organitzat pel seu cap del moment, a un dinar entre Bono i els líders republicans, no és veu tots els dies!
L’informe reflectia la resposta a la pregunta que Bono li va fer al líder republicà d’aquell moment, “vosostros hasta donde quereis llegar? I desprès d’uns segons de silenci, per alguns etern, va contestar, “fins al final”.
Mentre llegia l’informe del CNI, Rubalcaba es va recordar del Puigcercós que havia conegut com a líder del grup parlamentari republicà. Per un cop s’havia equivocat i es maleïa a si mateix; els republicans anaven en serio, i ell no ho havia captat, ni tant sols la seva amiga i Ministra Chacón l’havia advertit.
Encara no s’havia votat la resolució i Espanya sencera embogia. Les televisions públiques i privades interrompien la programació habitual i engegaven informatius d’urgència. El diari de Pedro J i la TV intereconòmia encenien els ànims sense cap mena d’escrúpols. Higini Clotas, seguint instruccions del carrer Nicaragua, s’acostava al President Benach per exigir una interrupció del ple i la convocatòria d’una mesa d’urgència per evitar la votació; Carod Rovira era interpel•lat per Montilla i Saura, li exigien una explicació; Sánchez Camacho, present a la zona de convidats de l’hemicicle amb els llavis més inflats que mai, li suplicava informació a Joan Ridao, mentre no tingués més informació no volia respondre la trucada que estava rebent de Don Mariano.
La política catalana estava a punt de fer un gir, malgrat les pressions i fins i tot les amenaces, la mesa tenia decidit seguir amb el que establia el reglament. A les sis de la tarda i tal com s’havia acordat, tindria lloc les votacions de les resolucions presentades; restaven quaranta minuts per contemplar una fita històrica,calia esperar per comprovar-ho.
Quaranta minuts de trucades, reunions, discussions interminables,trucades de Zapatero a Mas i Puigcercós, fins i tot el Rei, un rei per cert en la seva etapa final, parlant amb Pujol, tot eren nervis per intentar impedir una votació. Però l’acord Mas- Puigcercós era ferm i estava travat dins les mateixes direccions dels partits. Fins i tot Duran i Lleida havia acabat acceptant l’acord, malgrat que encara avui no es considerava independentista però devia pensar que valia més ser canceller d’exteriors del teu país que no canceller d’un país que mai el consideraria seu. L’Espanya que no escolta l’havia acabat convertint, com a molts altres, en un independentista de nou format. L’espanyol més ben valorat, segons les enquestes, s’havia convertit en independentista pràctic.
El timbre convocant a votació va començar a sentir-se per tot l’hemicicle. La votació era a punt de començar. Per un cop el Tejero de torn no era a temps d’impedir-ho; Comença la votació
IV.- Dret a decidir i treva d’ETA
El timbre cridava a votació. Els diputats i diputades anaven entrant a l’hemicicle. El petit espai pels periodistes i convidats era ple a rebentar,el President Benach presidia la sessió. El portaveu del grup mixt i representant de la minoria unionista demana la paraula, fa el mateix la portaveu popular Dolors Montserrat, tots dos comuniquen al President Benach que abandonaran l’hemicicle si es posa a votació la resolució conjunta de CiU i ERC. Era la seva manera d’entendre la democràcia. Però rés atura la fermesa del President del Parlament.
Comença la votació, silenci, expectació màxima, silenci només trencat pels aplaudiments de bona part dels parlamentaris al saber-ne el resultat. Per damunt de l’espera’t: 81 vots a favor, 37 en contra i 17 absents, fins i tot diputats del PSC i IC/EUIA han votat per la independència.
Amb la resolució aprovada, la política catalana ha fet un gir. Segurament ara comença el més difícil, fer realitat el que s’ha acordat. Mas i Puigcercós es fonen en una encaixada. Tot seguit parlen amb el President Montilla i, acompanyats del President Benach, surten als passadissos. Es troben amb Joan Herrera, es dirigeixen al despatx del President i comencen una cimera històrica.
Mentre Espanya i el món tenen els ulls posats sobre el què passa a Catalunya i els líders catalans segueixen reunits, comencen ha arribar les primeres reaccions i conseqüències de la resolució aprovada.
Missatges de felicitació i com no de condemna. Ningú es queda quiet davant la decisió democràtica aprovada per amplia majoria pel Parlament de Catalunya però, segurament, una reacció posa el somriure i la felicitat al vicepresident Carod Rovira; el seu amic Martxelo Otamendi, director del diari Berria, li transmet per sms el següent missatge: “en poc temps, però al llarg del dia d’avui, ETA farà públic un comunicat de suport a la decisió del Parlament de Catalunya i anunciarà una treva indefinida i l’abandonament de la lluita armada” “la via catalana acaba amb ETA” afegeix Martxelo, i una frase encara més personal “Josep Lluís, alguna cosa va començar a Perpinyà……..”
V.- Catalunya, nou Estat
Res pot aturar la voluntat democràtica d’un poble, les eleccions celebrades el 28-N han confirmat el suport majoritari a la coalició de forces per un Estat propi. Ni els tancs comandats per la ministra Chacón, ni el joc brut d’Espanya, ni la por, ni el xantatge poden impedir la majoria absoluta de la llista encapçalada per Mas i Puigcercós, una llista reforçada amb noms representatius del país. Una victòria sense pal•liatius que ha enfonsat els unionistes en els seus pitjors resultats.
Un cop confirmat el resultat, que atorga a la Coalició independentista 86 diputats i davant una gran expectació mediàtica compareixent amb roda de premsa els dos artífexs d’aquest procés. Puigcercós i Mas amb una declaració solemne, destacant el resultat que confirma la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya per un estat propi i comuniquen les primeres decisions, entre altres, començar una ronda d’entrevistes per explicar el full de ruta, des del primer ministre espanyol Rodríguez Zapatero, passant pels representants dels principals països, els representants de la societat civil i els mitjans de comunicació.
En un comunicat d’urgència emès per l’oficina de la Presidència Europea, s’insta a Espanya a iniciar converses d’una manera civilitzada per acordar democràticament la manera de dur a terme la voluntat majoritària del poble català.
En el mateix sentit el Departament d’Estat dels EEUU insten a les parts a trobar la manera democràtica i cívica d’arribar a un acord que respecti la democràcia exercida pels catalans.
Des d’Euskal Herria arriben declaracions de suport, les seves legitimes aspiracions a tenir estat propi en surten reforçades, missatges des d’Escòcia i d’altres nacions sense estat se sumen a la voluntat democràtica expressada pels catalans.
Països de llarga tradició democràtica obren les portes a la col•laboració i al futur reconeixement de Catalunya com a nou Estat Europeu, Alemanya, Holanda, Noruega, Suècia, Eslovènia, i molts altres emeten comunicats en aquest sentit.
Mentre Espanya entre en crisi, el PP i el PSOE no es posen d’acord a l’hora d’afrontar la situació. Cap dels dos és conscient que han perdut la batalla i sobretot la guerra. No escoltar a Catalunya els ha portat a no ser escoltats al món, i el món ja ha obert les portes a la voluntat del poble de Catalunya. S’ha fet realitat el somni de molts, Catalunya nou estat d’Europa.
Nota de l’autor: Avui lamentablement aquest relat és fictici, però no tinc cap dubte que amb una classe dirigent valenta, el nostre desig és molt més a prop del que ens podem imaginar. www.araomai.cat
