Malgrat les expectatives creades per François Hollande en arribar a la presidència, els mesos van passant i, al marge d’un parell de decisions per fer pagar una mica més els rics que han provocat la sortida d'algun d'ells de França, no hi ha una proposta reformista sòlida que posi fi als mals endèmics francesos. No dubtin vostès que després de la moda del sirtaki i el fado en crisi, ja ha arribat la de la tarantel·la i el flamenc. I, immediatament després, la chanson plorarà per les velles glòries d’un Estat que va inventar l’absolutisme, va practicar el colbertisme, el bonapartisme, el jacobinisme a ultrança, passant per les armes els girondins i liquidant tota la creativitat que podria haver crescut a les perifèries. I que ara es mou com un diplodocus d’una altra era en un món canviat. Itàlia i Espanya formen part del ramat paleontològic; i els debats territorials no en són la causa, sinó el símptoma.
Reflexionava sobre aquestes qüestions amb motiu de l’aparició del darrer article de Jacques Attali. Attali, reformista de pedra picada, socialista liberal o liberal d’esquerres s’acaba lamentant de la inutilitat dels raports o informes encomanats pels governants ( i ell en té experiència, tant amb en Mitterand com amb en Sarkozy) que serveixen per posar sobre el paper el que els polítics ja intueixen que caldria fer, però que al final no tenen el valor de realitzar-ho. I així, els informes acaben als calaixos mentre la situació es degrada fins que esclata; i llavors encara posen cara de sorpresa. Attali ha estat apòstol de la creació d'un govern mundial per al manteniment de la democràcia. Pensa que l'economia controlada per una institució financera global pot ser una solució a la crisi financera que va sorgir el 2008. I això, ja ho recomanava a l’informe encarregat per Nicolas Sarkozy el 2007.
Fa quatre dies en el seu blog a L'Express alertava de les similituds de la situació prerevolucionària de la França de finals de segle XVIII amb la d’ara. Diu Attali que, igual que el 1780, França es troba: sobre endeutada, amb creixement feble, els pobres no mengen quan tenen gana i els més rics es fan ostentosament més rics. I la capa que viu de rendes vitalícies és la què està adequadament introduïda al poder polític per a què aquest protegeixi els seus privilegis. Igual que el 1780, afegeix Attali, les reformes són conegudes: mobilitat social, promoció de l’economia del coneixement, apartament de les classes dirigents rendistes, assimilar totes les possibilitats del progrés tècnic, etc. I sempre amb reformes que penalitzin totes les formes de conservadorisme. Cal fomentar l’esperit empresarial, l’alleujament de l’Estat per a què sigui eficient, reduir el cost dels productes exportables, promoure la justícia social. Attali ataca l’obsessió falsament igualitarista francesa que provoca el triomf de la mediocritat majoritària, mentre només les elits burocràtiques financeres pugen cada cop més amunt a l’escalafó. Attali, com d’altres intel·lectuals europeus, avisa que queda poc temps als governants. Que han de prendre decisions de canvi davant d’una població que demana alhora sortides però és renuent a plantejar-se canvis a la vida que coneixien fins ara.
Bones reflexions d’un intel·lectual francès que admiro –els seus plantejaments de l’informe Sarkozy són totalment vigents i aplicables a les nostres latituds–. Mentrestant, aquí les elits del règim mobilitzades, ara amb el suport de Duran i Chacón, continuen insistint en abordar el diluvi universal que ens ve des d’una sola barca d’estructures arcaiques, que té foradada la quilla i ha perdut el timó, i a la que se li ha esgotat el combustible procedent del dipòsit català; en comptes de noliejar diverses embarcacions més àgils, de nova concepció, on cada grup de mariners s’hagi d’esforçar en remar.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/11/ara_franca_35637.php
