Ara farà un any passejava orgullós amb la meva filla lluint la samarreta del Barça. Avui, tan sols m’atreveixo a posar-li els mitjons. La veritat és que els qui hem cregut amb aquest equip passem uns dies que hem d’anar amagats pel carrer. Sí, ho reconec, companys: no contesto les trucades al mòbil de periquitos, ni de nuñistes reprimits i d’altres menes d’intoxicadors que ja bavegen pensant en tornar a assaltar la llotja i el gol dels Boixos.
Sé que m’espera una setmana dura: diumenge passat vam regalar la Lliga, el dimecres féiem el mateix amb la Copa, aquest dimecres m’ensumo que l’Espanyol guanyarà i vés que l’Atlètic de Madrid no ens faci un dels seus prodigiosos partits contra nosaltres…
En definitiva, que el que deia en l’últim article s’ha confirmat. Hem perdut la Lliga nosaltres. La manca d’ambició i d’atenció van propiciar un gol del Betis que va ser el paradigma de com hem anat enguany. Mai, mai, mai, pots deixar que el rival tregui una falta a l’últim minut com ho va fer el Betis. La imatge del nostre lateral girant-se d’esquena a la pilota i anat confiat cap a l’àrea a defensar és tal i com ens ha anat l’any: som els millors (ho continuo pensant), però amb això no n’hi ha prou per guanyar els partits. S’ha vist que no sabem defensar un resultat i ara ho pagarem perdent la Lliga. La gestualitat exagerada de cara a la galeria (com substituir Ronaldinho i Messi) no ens fa cap bé.
Per als homes de fe, tan sols ens queda que l’ombra allargada de Sant Johan, geni inspirador d’aquest equip, se’ns aparegui en forma de Recreativo de Huelva o Saragossa, els únics rivals que poden plantar cara al Madrid.
Sortint del Calderón, diumenge a la nit, serà el moment de començar a fer balanços, però de cap manera parcials. Us espero la setmana vinent per parlar d’aquest equip aquesta temporada, però sense oblidar les dues anteriors i que hem tornat a recuperar la dignitat del club. Les derrotes vergonyoses no s’obliden, però la justícia s’ha d’executar amb fredor i rectitud.
