El mur dogmàtic i neofranquista de la Constitució Espanyola (almenys la seva interpretació) la brutal crisi estructural europea -que encara patim amb molta intensitat-, la corrupció pujolista/panxacontenta de CiU, afegit a l’esgotament del “peix al cove” -que en Mas ha fet tard en netejar i substituir per un altre model més creïble i sostenible- i un cert “jeunisme” de les CUP provoquen una situació molt complicada, en un país, petit i delicat, anomenat Catalunya; en què la gent, en general, és enrevessada i sofisticada (els catalans no som castellans, i som, lingüísticament parlant, gal•loromànics).
Ara és l’hora de la unitat civil catalana, la generositat, la fermesa, l'assertivitat i l'empatia social: la sobirania plena. L’alternativa és clara: independència amb tots els ets i uts per viure millor, com a Àustria o Dinamarca. Sobirania plena per construir un país nou: més net, més just i més eficient. Un país que funcioni, dintre de la interdependència europeu. Un país amb un bon transport públic i un major respecte per les persones grans. Tenim davant nostre un escenari polític complex; tot i que, si fem un esforç col•lectiu suplementari, el futur pot ser esplendorós i molt més equilibrat que en l’actualitat. Caldrà treballar molt dur, d’una forma més efectiva. Així mateix és necessari que ens tornem a repolitzar de debò, per tal de sortir de l’atzucac. Però, malgrat tot, ho aconseguirem.
