La fallida de Spanair demostra fins a quin punt els fets van demostrant la tàctica dita del “salami” (un tall fi darrere l’altre) per aconseguir que Catalunya se’n vagi a fer punyetes.
En les actuals circumstàncies econòmiques es fins i tot explicable que la Generalitat no pugui injectar més diner public a una companyia privada que sense l’entrada de capital de Qatar Airlines es quedava sense futur rendible.
Tot i que és un greu problema pels treballadors de l’empresa, pels passatgers amb bitllets pagats i per l’il·lusió d’alguns de tenir una companyia aèria catalana, crec que les coses van més enllà, i l’estroncada privatització de l’aeroport del Prat n’és un bon exemple.
Catalunya no disposa de les infraestructures que corresponen al seu potencial industrial i econòmic per manca clara d’interès de l’estat central, mani qui mani, que no és cosa de Zapatero sinó que ve de molt més lluny.
Ni corredor mediterrani, ni bones connexions ferroviàries amb Europa, ni carreteres adequades de caràcter gratuït com en altres Autonomies, ni, ni, ni…
Ahir a la nit, a Manresa, es va celebrar un acte de presentació de “Manresa per la Independència”, clamant per la consecució d’un estat propi. Sembla factible poder fer el setembre del 2014 un referèndum sobre la independència si a l’entusiasme de Manresa hi ajuntem el d’altres ciutats que ja han fet o preveuen fer actes similars. El moment és favorable per parlar d’aquestes coses i no s’ha de desaprofitar.
