Us reprodueixo l’article publicat al número 1384 del setmanari El Temps del 21 de desembre de 2010.
El 1848, Marx va iniciar el seu manifest més conegut escrivint “Un fantasma recorre Europa. El fantasma de la Revolució.” Tenia raó. Hi havia un fantasma que estava a punt de transformar profundament Europa. Al mateix temps, hi havia un altre procés en marxa que acabaria actuant com a principal motor de transformació d’Europa: l’emergència estatal de moltes nacions. En efecte, la majoria dels estats que existeixen actualment a Europa han assolit la seva condició estatal (la seva independència) al llarg del darrer segle. Es tracta d’un fenomen que ha remodelat radicalment la política i la societat.
Com a mínim des d’aquesta perspectiva quantitativa, aquests processos d’independència (a través dels quals les nacions esdevenen estats) són habituals i, en aquest sentit, normals. De la mateixa manera, en la mesura que, un cop assolida la seva condició estatal, cap d’aquests estats no ha volgut renunciar mai a la seva estatalitat, podem arribar amb absoluta certesa a la conclusió que la independència és molt bona.
Per tant, és natural que nosaltres vulguem sumar-nos a aquesta onada de llibertat que ha recorregut Europa.
A més, actualment, les profundes transformacions de la realitat financera, econòmica, energètica, social, migratòria o en l’àmbit de les noves tecnologies de la comunicació, ens obliguen a adaptar les velles estructures estatals en un doble sentit: reforçant les estructures supraestatals com la UE i acostant la política als ciutadans en espais estatals més petits, eficients i ajustats a les realitats nacionals (tant des d’una dimensió cultural com econòmica).
La independència no només és un dret, sinó també una necessitat. Una necessitat per resoldre molts dels nostres reptes col•lectius i molts dels reptes concrets de la majoria dels nostres ciutadans.
En aquest sentit, és perfectament lògic que siguin els partits independentistes els que vulguem transformar més profundament la realitat.
Qualsevol procés ambiciós (com transformar la realitat amb la creació de nous estats que contribueixin a resoldre els reptes de futur dels seus ciutadans) implica tres grans fases: la construcció del discurs, la construcció d’una majoria social i la construcció de la formulació política adequada. I la complexitat de cada una d’aquestes fases i de la seva interacció determina que no sempre sigui fàcil traçar l’estratègia més adequada a cada instant. I també determina que cada una de les nostres realitats nacionals estigui en moments diferents en els seus respectius camins cap a la independència.
