Segur que ha tingut molt d’èxit, pel que fa a les vendes, i és cert que ha rebut molts premis a França, com el premi dels Lectors de Télégramme, el premi An Avel o el premi 7ème Art i ha estat finalista dels premis Goncourt, Renaudot, Médicis, Fémina, Interallié … El que no deixa de preocupar-me, perquè jo tenia França per un país molt més culte, literari i, en general, amb molt més bon gust que l’estat espanyol, però ja veig que no.
La delicadesa, de David Foenkinos, publicada per La Magrana, és una novel·la amb trampa. Una novel·la amb més sucre que substància. En fi, una mena d’enganyabadocs especialment dissenyat perquè tots aquells incauts i, sobretot, incautes, caiguin al parany. No m’afalaga que quan pensin en mi, com a lectora, ho facin d’aquesta manera. Em recorda una mica a Coelho, encara que ni literàriament, ni temàticament tinguin molt a veure, però sí en les intencions i en l’efecte que produeixen.
Novel·la de lectura amable, amb picades d’ullet constants als lectors de cultura mitjana però amb ínfules de cultura superior, treballada amb l’estómac i no amb el cervell (el cervell en la literatura, no en com vendre més), narrada de forma fragmentària innecessàriament i gratuïta, amb un missatge que, en el fons, és el que tots volem sentir … No aporta res. Només passar una estona agradable. Això sí, si ets dels que esperen de la literatura que sigui un gran núvol de sucre, mastegadet, que després et permeti anar al llit ben content, sentint-te una mica millor, encara que el món segueixi sent la mateixa merda.
