Us reprodueixo l’article publicat a El Temps a l’octubre del 2009
El dissabte 5 de setembre, a l’interior de l’ermita romànica que corona l’antic castell de Gallifa, assegut al costat de mossèn Dalmau i d’en Toni Verdaguer -entre d’altres-, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar un concert sensacional. Una veritable banda sonora per a la majestuosa posta del sol d’aquell capvespre.
Si la memòria no em traeix, la darrera cançó va ser “Aqueres montanhes”. Una composició aranesa que comença amb aquests versos: “Aqueres montanhes / que tan autes son, / m’ampèishen de véder / mèns amours a on son. / Se cantes, per que cantes / cantes pas per jo / cantes per ma hilla / que non ei près de jo. / Nautes se son autes / ja s’abaisharan / es mies amoretes / que s’aproparan“.
Uns versos d’amor en occità que -en aquell moment- em van semblar una metàfora dels interminables obstacles que semblen interposar-se en el camí del nostre país cap a la llibertat.
Els intèrprets eren La mata de jonc, un cor masculí especialitzat en polifonia tradicional (http://www.lamatadejonc.net), que combina a la perfecció un seguit de cançons del passat amb un format modern i innovador. I, precisament, abans de començar la seva actuació van recitar un fragment de la crònica de Ramon Muntaner, que els va servir d’inspiració per triar el nom del grup: “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà“.
I, aleshores, vaig recordar que les paraules que el cronista va escriure immediatament a continuació són l’única estratègia viable per assolir els nostres objectius nacionals. Doncs, Muntaner compara la mata de jonc amb els Països Catalans: “E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics“.
Ara, a nosaltres ens pertoca fer tot el possible perquè algun dia torni a ser així. Amén.
[soliloquy id=”226006″]
