Antoni Miró, la mirada rebel

 
 
L’escriptor Jordi Tormo ens ha sorprés amb un nou llibre, en aquest cas una biografia sobre el pintor alcoià Antoni Miró. Tormo és un treballador incansable, constant com una formigueta, amb un treball subterrani que no s’hi veu, però que de sobte emergeix, com un preuat esclara-sang. En aquest llibre ha posat tot el seu talent, sensibilitat i capacitat de recerca, per oferir-nos una biografia original, amb informació inèdita, amb curiositats ben sucoses de la vida del pintor i amb un text àgil i ben acurat. Una biografia essencial per conèixer la vida i l’obra del pintor més internacional que ha tingut Alcoi. Un llibre ben editat, amb un bon grapat de fotografies a tot color, a un preu accessible a tothom i amb una estructura que s’allunya de les biografies clàssiques. I podríem dir que més que un llibre és un espill, sí, on veiem reflectida la personalitat del pintor: pulcritud, ordre, originalitat, compromís, treball ben fet, constància, generositat i, ací i allà, inèdites pinzellades poètiques. En acabar de llegir el llibre, hom pot copsar la mà poètica de l’autor. I és que el títol dels apartats en què Tormo estructura el llibre, així com les cites escollides del pintor,  ja són autèntics versos: El traç rebel del pintor (“Vaig posar tant d’afany a aprendre a pintar que vaig oblidar la resta de coses”); Els refugis personals del pintor (“Jo no he donat la vida a la pintura…, la pintura me l’ha donat a mi”); L’ofici de pintar pintura (“La majoria de pintors passen la vida pintant el no-res, quan en realitat hi ha tantes coses importants que pintar. Tanta pintura alimentària i tant poca amb responsabilitat i ètica”); La poesia travessa el llenç (“Un quadre és un contenidor intel·lectual de comunicació i significat més enllà del temps”).
Jordi Tormo, de la mateixa manera que ho va fer en “Ovidi Montllor, un obrer de la paraula”, s’ha capbussat en el Mas Sopalmo, amb total llibertat, per consultar, escorcollar, preguntar, entrevistar i ensumar el món d’Antoni Miró. I el resultat és aquesta treballada biografia, on va contant-nos, entre quadres, exposicions, poemes i anècdotes, la vida i l’obra de Miró. Un pintor autodidacta que s’ha fet a sí mateix, que no ho ha tingut gens fàcil, doncs precisament per aquesta “mirada rebel”, per la seua pintura compromesa, ha estat, de vegades, censurat, menyspreat i foragitat per mediocres i mesells polítics, als qui els hi agrada controlar els circuits per on s’expressa l’art. Però Miró és un treballador constant, i ha sabut escollir per quins camins havia de transitat i amb què s’havia de comprometre, si més no a partir del moment que conegué l’escriptor Joan Fuster: “en aquells anys (a mitjans del seixanta) jo era un ignorant. No sabia res de res. Em deixava guiar pels meus sentiments per anar construint la meua personalitat i pensament. Sabia que m’agradava açò, i allò no encaixava en mi. Vaig anar fent camí, mentre em posicionavaa contra-corrent de les coses. La influència de Fuster va ser decisiva. Va ser el qui em va mostrar tot allò que jo anava cercant i treballant de feia anys”. I és que, efectivament, l’escriptor de Nosaltres, els valencians, ha estat tot un referent per a moltes generacions de valencians i valencianes. El seu mestratge, i les seues colpidores reflexions sobre la identitat dels valencians, a alguns ens va canviar la vida, i per això en parlem d’un abans i d’un després de Fuster. En canvi a d’altres, com ho estan demostrant les institucions públiques valencianes en aquest Any Fuster 2017, el projecte digne per al futur del nostre poble que posà a discussió Fuster, els incomoda, els neguiteja, els fa treure els colors, els entra mal de panxa, abranor, etc…
Miró i Fuster foren grans amics, mantingueren correspondència i s’intercanviaren quadres i textos, de la mateixa manera que també ho feu amb altres escriptors i artistes. El llibre de Tormo està farcit de poemes i escrits que escriptors de tot arreu li enviaren a Miró. Però, a més a més, i aquesta és la faceta que alguns no coneixíem, hi ha un bon grapat de poemes del propi Miró: “[…]I direm el teu nom/Arcadi, mentre veiem/milers d’imatges/ que ens vas regalar […]” (a Arcadi Blasco); “[…] les llàgrimes assoleixen la independència/i fan el que volen, quan volen/i ja no les puc controlar” ( a Ovidi Montllor); “Pueblo Habanero/Pueblo/Pueblo de Cuba/Cuba/La gracia graciosa/Cuba” ( a Cuba); “Pere, pare, ens has sorprès com sempre/de sobte has alçat el vol del camí sense retorn[…]” (a Pere Bofill); “[…] entrefinestra, contramur, sardinell, closa, tanca, puny o llenç: TÀPIES… ens/obre la porta, ens encén la llum.” (a Antoni Tàpies); “Anirem cap enllà, ensorrant-se al caminar i amb les llàgrimes de pluja mig/perdudes per l’argila, modelarà el rostre d’aquell innocent esquarterat […]” (a Miguel Hernández); “[…] immers en aquesta cambra/el silenci s’endinsa pels racons./La nit s’acosta[…]” (a Montserrat Abelló); “[…] Et penso molt, amic llunyà, i em plau/conversar amb tu silenciosament[…]” (a Miquel Martí i Pol); “Empordanés de soca-rel,/patriota, català exemplar […] seguirem el camí per/les empremtes del/teu somni.” (a Xavier Dalfó); “Quins vents desbrossen els teus/amagatalls de saviesa/que trobem a les palpentes[…]” (a Isabel-Clara Simó) i a tants i tants  altres: “S’ha mort massa gent, massa de la que jo m’estimava[…] Sou Espriu, Estellés, Fuster. Sou Guarner, Llompart, Francés, Serrano i/Joan, Sempere i mon pare Vicent i molts més”.
En aquesta biografia de Tormo hi descobrireu, entre altres aspectes, l’Antoni Miró poeta, però també el pintor generós amb els seus amics. Un munt d’escriptors, artistes, polítics i lletraferits de tota mena han gaudit, al Mas Sopalmo, de l’hospitalitat del pintor. Els valencians, i en especial els alcoians, així com la cultura que ens uneix amb la resta de Països Catalans, podem estar ben orgullosos de l’obra d’Antoni Miró, que ha exposat en els museus i galeries de mig món. L’obra de Miró és l’espill de la realitat que ens envolta, la cronologia d’un temps i d’un país i les seues obres són com les pàgines d’un llibre d’història. Els seues quadres, les seues exposicions, en definitiva la seua obra, formen part de la nostra vida, de les nostres angoixes com a país, de la nostra lluita per dignificar la nostra cultura, dels nostres anhels com a poble oprimit. Antoni Miró és tot això i molt més, i Jordi Tormo ho resumeix magníficament en tres paraules: “la mirada rebel”. No deixeu de llegir aquest llibre, hi trobareu quadres, poemes, cartes…, i la mirada rebel d’aquell jove que treballava de xapista en el taller de son pare, i que per les nits ( ho continua fent ara) pintava, perquè el seu somni era ser pintor:  “Pinte precisament, allò que no m’agrada. Ara bé, el que m’agrada és pintar. La pintura serveix per a viure, per a aprendre a viure i potser per a ensenyar a viure. Allò que diuen art és el més útil i digne que ha fet l’ésser humà. Fer art és el més autèntic acte d’amor”.
 
Alcoi, 03-12-2017