Dilluns feia 30 anys que Martí Marcó era abatut pels trets del cos de policia armada espanyola, per defensar els ideals d’independència i socialisme als Països Catalans. Martí Marcó era militant de les JERC en una època en que bona part de l’esquerra independentista militava en d’altres organitzacions diferents al partit de Macià i Companys.
Algú preguntarà perquè les JERC havien de recordar la mort d’un jove que simultaniejava la militància d’una organització política juvenil amb organitzacions armades. Fa 30 anys l’independentisme no era una opció política normalitzada en l’espectre electoral català, i Esquerra Republicana de Catalunya era un partit de vells que tot just feia tres anys que havia estat legalitzat i feia esforços per ocupar un espai en el mapa d’organitzacions polítiques que protagonitzaven la transició. En aquell context, ERC era un partit que connectava directament la generació dels avis amb una colla de joves que reclamaven amb totes les seves forces la independència del poble català davant la repressió de l’Estat, el menyspreu de la classe política emergent i la criminalització sistemàtica dels mitjans de comunicació hegemònics.
Des d’aleshores ha plogut molt i, certament, les accions de Martí Marcó i les que anys més tard realitzaria l’organització armada Terra Lliure no tenen res a veure amb l’acció política que desenvolupa l’independentisme des de les institucions i des dels governs on Esquerra és present. De fet fou el propi independentisme qui va tallar en sec amb aquesta estratègia. Però existeix un fil roig que connecta aquella generació amb el que avui representa Esquerra al Govern i al carrer: el compromís i l’acció política per canviar el sistema i superar les limitacions jurídico-polítiques dels Estats espanyol i francès.
També dilluns feia 70 anys de l’entrada de les tropes del General Franco a la ciutat de Barcelona per l’Avinguda Diagonal, un aniversari de trista memòria. El 26 de gener de 1939 l’exèrcit feixista entrava a la ciutat després de gairebé tres anys de conflicte en el que la capital de Catalunya va patir intensos bombardejos aeris de la legió Còndor i l’aviació alemanya. D’aquesta manera, Franco ocupava Barcelona en un sol dia, sense topar amb excessives resistències donada l’extrema debilitat del bàndol republicà que havia iniciat la retirada cap al nord, i que inauguraria l’etapa de l’exili català. De fet, ja no quedava cap unitat militar republicana organitzada, entre la capital catalana i la frontera francesa i només alguns destacaments aïllats lluitaven per endarrerir l’avenç de les tropes franquistes.
Però si hi ha una commemoració que cal destacar especialment aquesta setmana és sens dubte la del Dia Internacional de Record a les Víctimes de l’Holocaust. Ahir feia 64 anys que les tropes de l’exèrcit soviètic topaven, en territori polonès, en el seu avanç cap a Alemanya, amb el camp de presoners d’Auschwitz. En aquell moment, la humanitat va mirar de cara a l’horror dels camps d’extermini nazis, on es van assassinar prop de sis milions de jueus i l’assassinat sistemàtic de centenars de milers de persones pel seu origen ètnic, com ara els gitanos, i d’altres per les seves creences religioses o per la seva orientació sexual.
Per aquesta raó, les Nacions Unides van declarar el 27 de gener Dia Internacional de Record a les Víctimes de l’Holocaust, i amb aquest motiu, aquests dies a tot el món es fan actes en record dels milions de víctimes de la barbàrie nazi.
Catalunya també es mobilitza en record dels milions de persones que van ser víctimes d’un genocidi d’infausta memòria. Perquè mai més torni a passar.
