Durant els primers anys del segle XX els catalans radicats a Cuba eren al voltant de 16.000. Estaven organitzats en nombroses societats benèfiques, lúdiques i polítiques. Entre aquestes últimes destacaven el Centre Català de L’Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo i la Germanor Catalana de Camaguey. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria fou l’antològica La Nova Catalunya.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana. El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l’Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l’Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”. Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d’Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades.
Joan M. Ferran Oliva
President del Casal de l’Havana
