El passat mes de novembre vaig tenir el plaer d’assistir a la trobada anual de l’Anglo-Catalan Society, enguany celebrada a Canterbury, Anglaterra. La convivència i les conferències literàries d’aquesta entitat que defensa la cultura catalana des de fa més de mig segle va provocar-me un estrany sentiment que oscil·lava entre la satisfacció i la tristor. D’una banda em va reafirmar de manera objectiva el que ja sabia sobre la justificada admiració que desperta la cultura catalana enllà de la nostra nació, però de l’altra aquesta mateixa admiració em va posar en rabiosa evidència allò que també sabia, el menyspreu de la nostra pròpia cultura a casa nostra a causa en definitiva de l’autoodi de qui, a còpia d’opressió, ja no es qüestiona el podrit marc en què viu i per tant no sap i sovint ni vol saber què significa la llibertat i, doncs, la dignitat.
Com que procuro estalviar-me el patètic comportament babau tan genuïnament català, sempre maldant per ser estimat fins i tot –principalment– pel seu botxí mentre, estúpid com és, ajorna eternament l’estima per a si mateix, lluny d’interessar-me per les motivacions dels anglesos per apreciar la nostra literatura, el que de debò em va interessar va ser comprovar com, aquells catalans de totes les edats residents al Regne Unit, trobaven en la distància que els separa de casa la clau de l’objectivitat que els fa justament estimar els Països Catalans i valorar-los en la mesura desitjable, una sana mesura que no dubto que faria canviar moltes coses si l’adoptessin mínimament els catalans residents aquí. No vaig saber, doncs, si riure o plorar en comprovar que, al contrari del que ens repeteixen a tort i a dret els tan nostrats curiosos espècimens multiculti-universalistespanyolistes, ara capitanejats pels de la rosa esclafada pel puny –com no podia ser altrament per part d’una escòria humana dedicada en cos, i una ànima que no tenen, a aniquilar tot bri de bellesa–, els catalanòfils em demostraven que viatjar ens fa obrir els ulls, però per adonar-nos que només és amb la independència nacional que un poble pot mostrar al món els seus valors, ni més ni menys admirables i universals que els de qualsevol altra nació; només podrà ser amb la independència com deixarem de perdre el temps maldant puerilment per ser estimats, perquè serà la nostra aportació en valors el que generarà de veritat aquesta estima i no pas l’actitud ruca acomplexada actual, provinciana justament en la seva obsessió per no semblar-ho. Entre tantes altres dependències que ens estalviarem no hi haurà tampoc, doncs, aquesta dependència malaltissa constant que és l’anhel de ser tinguts en compte, atès que, carregats justament d’autoestima, només ens caldrà invertir el temps a desenvolupar sense pals espanyols ni francesos a les rodes el nostre potencial, que revertirà no només en la nostra projecció al món sinó en l’enfortiment del nostre poble.
Com a nota dissonant, val a dir que en una de les converses amb els presents a la trobada, una docent valenciana resident a Anglaterra em va etzibar que “tenir Estat no és de fet necessari, perquè no et garanteix res”. En fi, ja se sap que l’oxidació mental, en aquest cas sospito que més enllà de la provocada per una colonització de segles, té aquestes coses. I és que, per poc que es reflexioni, no costa gaire concloure que, efectivament, disposar de pintura no et garanteix un bon quadre, però per damunt d’això és obvi que sense pintura mai no pintaràs cap quadre. Ni bo ni dolent.
Cal reflexionar sobre el que suposa l’existència d’una entitat tan admirable com l’Anglo-Catalan Society un cop descoberta la qualitat tant intel·lectual com humana de la seva gent. Per poc que ho fem, conclourem que sense nació no hi hauria entitat, i que una entitat d’aquestes característiques no tindria sentit sense una nació per l’existència de la qual valgués la pena treballar. És llastimós que ens ho hagin de recordar des d’Anglaterra, i kafkià que fos allà on, de manera excepcional, em sentís ciutadà català en un entorn de normalitat envers la meva nació. Ni que fos durant tres magnífics dies que, si la molla i la salut m’ho permeten, miraré de repetir l’any vinent a Edimburg, Escòcia.
