Ha saltat l'alerta entre les patronals del petit i mitjà comerç de Catalunya per l'anunci de la creació de deu plans directors estratègics impulsats des del Departament de Territori que tenen per finalitat bàsica, diguem-ho clar, el de treure's del damunt el màxim de metres quadrats de la gran propietària de sòl que és la Generalitat, gràcies a Incàsol. Aquesta necessitat peremptòria d'ara, obligada per la situació de caixa buida de la Generalitat, podria provocar que caigués en greus errors de conseqüències econòmiques nefastes. Sobre el tema de la planificació d'urbanisme comercial m'ha tocat molts anys portar aquesta qüestió. Primer, deu anys des del Parlament, i després set anys des del Govern. La lluita per un mercat lliure de debò i, per tant, amb regles, sempre s'ha fet en contra de les pressions dels grans grups comercials que tenen voluntat d'oligopoli i de les pressionis urbanitzadores: del lobby format per promotores immobiliàries; ajuntaments de tots els signes, obsessionats en créixer territorialment i alhora cobrar més impostos i rebre en espècie de les empreses implantades; la inversió per urbanitzar l'expansió; i la Conselleria, que en tots els Governs ha defensat els interessos expansionistes urbans, en concret la de Territori. Hi ha una premissa que s'ha d'esclarir prèviament per saber el signe d'un Govern. ¿Qui marca la política de promoció econòmica?, ¿Les conselleries productives? ¿O les conselleries del totxo?, amb tot el respecte pels paletes. Perquè és clar que les decisions sobre la prioritat d'implantacions urbanes comercials, o sobre implantacions d'indústria i tecnologia o logística tenen conseqüències diferents. I molt elementals d'entendre per tothom. No és el mateix que al costat del Sincrotró es prioritzi la instal·lació d'indústries i centres tecnològics o que s'ompli de supermercats. En el negoci de comprar i vendre, per saber què aporta en un país, cal respondre a dues preguntes: a qui es compra i a qui es ven. Si el comerç va destinat a vendre al mercat interior és clar que la demanda és rígida demogràficament i que només oscil·la en funció de la bonança econòmica. Això vol dir que totes les teories burdes que asseguren que una gran superfície crearà molts llocs de treball, no diuen que per cada lloc creat en una gran superfície, es perden dues o tres en el comerç de proximitat. Comparin vostès el nombre de treballadors autònoms i assalariats que viuen d'una gran superfície cooperativa com és un mercat municipal amb desenes de microestabliments, amb el número de treballadors que tindria la mateixa superfície en metres quadrats en mans d'un sol propietari. Per tant, les noves implantacions destinades al mercat interior es limiten a repartir, d'una altra manera, un pastís inelàstic. Quan el mercat al qual va destinada la nova implantació és un mercat exterior, per exemple de turistes, o de visitants puntuals, té perfectament lògica.
Per això, personalment tampoc comparteixo la crítica global a tot tipus d'implantació periurbana. En el seu moment, per exemple s'havien previst implantacions d'outlets i superfícies d'atracció a les fronteres de Catalunya, principalment amb França, i en un segon estadi en les principals vies de comunicació amb Aragó i València. Només veient els milers de compradors francesos que travessen diàriament la frontera per accedir a La Jonquera o al Pas de la Casa entendran de què els parlo. La necessitat de consens parlamentari, va fer rebaixar aquest plantejament, que tenia tota la lògica perquè no anava destinat a repartir el pastís ja existent, sinó a ampliar-ho. En el mateix sentit hi ha algun tipus d'outlet que està especialitzat en client turístic i, per tant, té un cert sentit. Preguntem-nos, ara, d'on compren les grans superfícies. Els grans grups comercials ajudats per unes lleis que permeten les morositats més bèsties d'Europa, actuen d'oligopolis davant els proveïdors. La manca de sostenibilitat que arrosseguen la major part d'articles per la seva despesa energètica de transport, per les dubtoses condicions socials de producció, pels dubtosos controls de seguretat del producte per la manca de normativa europea seriosa de traçabilitat, fan que les grans implantacions, no només siguin un problema per al client local, –que es veu sotmès a preus de càrtel– sinó per als productors locals, que són espremuts fins a l'extinció, tret que vulguin ser substituïts per proveïdors de les antípodes. Però fins i tot si prescindíssim dels problemes de falsa competència d'aquest mercat oligopòlic i no entréssim en la polèmica entre gran i petit format, hi ha una cosa que la legislació aprovada a mitjan de la dècada passada deixava clara: el creixement comercial només es podia aconseguir en trama urbana consolidada. És a dir, els comerços grans, mitjans o petits han d'estar al costat del client, al costat del transport públic, accessibles per raons de sostenibilitat ambiental, per raons d'equitat social (no deixar penjada a la gent gran o la gent amb poca capacitat adquisitiva, en barris sense comerç, com a passa a França); per criteris d'urbanisme inclusiu i mediterrani (nostres ciutats són compactes i tenen vida al carrer; sense comerç no hi ha vida).
Tot el que acabo de dir no salva per definició el paper del petit comerç. Aquest, com ja fan els sectors més innovadors, s'ha de reinventar: aquests comercials, centrals de compra, cooperatives de segon grau, serveis a domicili, venda on line, evolució cap al serviproducte… No val només anar plorant i no aportar solucions innovadores. Per exemple, ¿per a quan el banc de traspassos? ¿Quants comerços perfectament viables tanquen només pel factor de l'edat de jubilació dels seus propietaris? En fi, dit això, i pel què ha motivat aquest article, la pregunta és : ¿Qui marca la política de promoció econòmica: Santi Vila o Felip Puig?
