L’altre dia algú em comentava que se’n feia creus de les bestieses que segons deia llegeix en els comentaris de la majoria de lectors dels diaris. En l’estona que vam estar parlant em vaig adonar que, amb l’enfilall d’idioteses que m’etzibava, per força ell també havia de ser un d’aquests lectors que abans d’opinar, i amb tot el dret del món, haurien de comptar com a mínim fins a deu.
Jo no estic d’acord que la majoria de lectors diguin bajanades. De fet, com a articulista crec que els seus comentaris acostumen a ser interessants, fins i tot –o sobretot– aquells que estan al meu entendre entelats per la confusió, i prova d’això és que em suposen un motiu d’anàlisi per a un altre article. I en l’anàlisi del perquè de tanta confusió se m’acudeixen quatre factors que la provoquen, tots estretament relacionats. Atesa, però, l’exemplar excel·lència del lector talòs, em referiré només a ell.
Si parlem d’internet, l’anonimat d’aquest espècimen l’engresca a dir el primer –i no cal dir que l’últim– que li ve al cap, com aquell que agafa la primera ampolla que veu a la lleixa perquè hi ha barra lliure i la mamà no el controla. El talòs, doncs, com a tal no té el costum de pensar i troba en l’anonimat la condició perfecta per demostrar la seva condició. Poca broma. Aquesta qüestió de l’atròfia neuronal general és clau en el nostre desgraciat món, i la seva gravetat rau essencialment en què no es diagnostica com a patologia. Tothom és lliure de dir el que pensa, només faltaria, altra cosa és la qualitat del que es pensa, que no pot ser mesurada de manera visible i tangible. I aquest, aquest és el gran drama. Així, de la mateixa manera que ningú no dubta de la potència muscular del gimnasta per l’aspecte dels seus bíceps, en el cas de l’exercitació mental, atesa la seva invisibilitat fa passar constantment bou per bèstia grossa. Gent que té el coeficient mental d’un borinot passa per competent, mentre que el competent de veritat passa per un sonat il·luminat, si és que passa per res, de tant a l’ostracisme com es troba. No en va el poder ja s’ha encarregat prou que sigui així, silenciant-lo i projectant sobre la població tot de missatges dissuasoris a tort i a dret que, naturalment, penetren als cervells de la gent de manera invisible com les ones del meu router cap a l’ordinador. Per tant, la ignorància, la gran xacra de la humanitat, prové del drama de la invisibilitat de l’intel·lecte. No dubto que, de ser visible, moltes veus callarien de cop i molts ineptes deixarien de ser votats a les urnes o entronitzats en alts càrrecs de qualsevol àmbit. Seguiria havent-hi ignorància, per descomptat, però cadascú estaria al seu lloc i augmentaria a cor que vols la prudència i el seny ben entès.
Quimeres a banda, a més d’aquest anonimat en què s’afegeix la falta de costum de pensar, hi ha un altre aspecte poderós: el prejudici. Hi ha lectors que no llegeixen allò en què basen els seus comentaris. Tenen tírria ideològica o personal –sovint ambdues coses alhora– a determinat opinant, i aquest ja pot dir missa, amb raó o sense, que no serà tingut en compte per les seves paraules sinó segons l’animadversió que li dediquin aquests lectors, als quals el prejudici els farà llegir de biaix l’article i agafar-se les paraules segons les volen entendre, i no segons exactament allò que expressen i en el context plantejat. Són persones involutives, estancades en els seus plantejaments, que, si mai són encertats, només pot ser fruit de la casualitat.
Per acabar, cal considerar el factor temps en la confusió. Avui en dia la vida accelerada ens porta a fer moltes coses i, en conseqüència, totes malament. I llegir requereix maduració, o sigui temps. Per llegir bé cal fer-ho en horitzontal i no en diagonal, i malauradament la confusió sistemàtica la demostren aquells que l’única horitzontal que prenen és quan jeuen al llit i, en dormir, harmonitzen unes hores amb el seu perpetu estat de clapada mental.
