AMOR d’AMO: AIGUA EN CISTELLA

Aquest refrany que faig servir per a titular aquest article va bé una vegada més, per a demostrar que l'amor d'Espanya vers Catalunya és interessat, doncs les relacions humanes basades en el poder i l'autoritarisme mai són sinceres i honestes, fent que al final l'entesa sigui impossible, ja que són fruit d'amors de conveniència.
Finalment el president Rajoy no ha pogut aguantar més temps sense confessar, el que molts catalans ja sabíem i que de Madrid estant sempre han negat, que l'estimació i empatia cap als catalans només té un motiu que sempre han volgut amagar: els diners.

L'emissora Onda Cero ha servit de confessionari perquè Rajoy confessés, que Espanya tindria grans problemes sense els diners de Catalunya, ja que ajuda amb un 20% a suportar el pes econòmic de l'estat, i amb la independència, sense rebre tots aquests diners es produiria una forta sotragada. Justa la fusta!
On és l'amor i estimació que sempre ens confessen, i que quan vénen eleccions ens visiten i aquesta empatia i estima puja en grau superlatiu fins a arribar a “l'orgasme”, citant escriptors catalans que mai han llegit (fins i tot un va dir que parlava català en la intimitat) i dient-nos que som bons veïns, solidaris i treballadors com ningú? Enlloc! Tot mentida! I si aquesta estimació existeix, és com l'aigua que s'escola pels forats d'una cistella.

Però no creiem ingènuament que aquesta falsa estimació envers els catalans és cosa de quatre dies, ja que fa segles va haver-hi altres “manaies” que van sembrar zitzània, perquè donés fruit amb el temps. La Constitució de 1413, de Ferran d'Antequera, està plena de prohibicions i amenaces en contra de Catalunya. El casament de Ferran i Isabel va ser nefast per al nostre poble. El rei Ferran, vist amb bons ulls de bon començament pels catalans, aquests aviat van canviar de parer doncs la seva política es posà en contra del poble, influenciat per la reina Isabel. Nomenaments de càrrecs que sempre s'havien fet a casa nostra amb total independència de Castella, van ser abolits o havia d'ocupar el càrrec, els noms que proposava el rei.
Això, per no citar altres afers on el rei Ferran cada vegada més, interferia en qüestions catalanes, com enviament de tropa, funcionaris i religiosos castellans, i voler imposar el castellà per damunt del català. No us recorda res aquests plantejaments? En aquells anys l'estimació ja estava sota zero.

A mesura que passen els anys l'odi envers Catalunya va augmentant. En temps de Carles I, ja s'havia manifestat moltes vegades, però amb Felip II i Felip III s'accentua encara més.
El regnat de Felip IV és un dels períodes més nefastos de la nostra història, amb el seu primer ministre comte d'Olivares al davant. Com molts espanyols, el comte-duc sentia una aversió envers els catalans i lluità aferrissament per la desnacionalització malgrat els Privilegis que tenia Catalunya, amb les matèries més pregones: la cultura i la llengua. Bon mestre ha tingut Wert per emmirallar-se.

Un altre matrimoni, en mala hora convingut en una clàusula del Tractat dels Pirineus, el de Lluís XIV amb la filla de Felip IV, amb el temps tornà a ser nefast per a Catalunya, doncs en la disputa per la corona d'Espanya el rei francès ens envià el seu nét Felip d'Anjou. Al cap de tres segles i escaig encara estem patint aquesta malastrugança.
Ja sabem de quin peu calçava el borbó Felip V. Abans de la caiguda de Barcelona va donar instruccions a Berwick, que quan arribés el moment de la rendició el govern que crearà immediatament ha de ser “en el mateix peu i planta que el de Castella, i sense la més petita diferència ni distinció en res” Això no és estimar al veí, és odiar-lo.
Només cinc dies després de la rendició, es presentà el president de la Real Junta i llegí el decret d'extinció del Consell de Cent i a continuació fou llegit el decret de dissolució de la Generalitat. L'Estat català acabava de morir. A continuació repressió i decret de Nova Planta.
Aquí acabaren completament els privilegis de Catalunya. Era a començaments del segle XVIII, i a través d'aquests tres-cents tres anys transcorreguts hem tingut de tot: absolutisme, regències, monarquies, dictadures, però sempre odi, menyspreu i amenaces contra nosaltres.

L'odi cap a Catalunya continuà en temps de la república. Vegeu que deien al congrés de diputats qualificant al Govern de la Generalitat: “esos bandidos que gobiernan la Generalidad“. Però el diari “La Libertad” de Madrid també deia en un article: “España podría vivir admirablemente sin Catalunya”. Potser llavors tenien més diners, perquè les paraules de Rajoy diuen el contrari: “Espanya tindria grans problemes sense Catalunya”
Lluís Companys comprenia que amb “un govern que posava tantes traves a la nostra primera Institució i que en alguns moments fins i tot la menyspreava, seria difícil de seguir el camí de l'entesa i el diàleg“. Al seu dia, després de tantes repeticions de fets i paraules, haurem de marxar per no repetir sempre el “dia de la marmota” Tant de bo!, sigui aquest 2017.

Vingué la dictadura que durà quaranta anys i no cal que recordi tot el que representà, i quan vam encetar la democràcia ens pensàvem que s'haurien acabat els nostres maldecaps, però ai las!, han passat molts anys i no cal que recordi més greuges de tota mena contra Catalunya, perquè molts dels que llegireu aquest article els heu viscut i els que encara hi ha en temps actuals tots els estem patint.
Com veiem a través de la història pel que respecte a Catalunya, a Espanya tant se val el règim que governi, sigui monarquia, com república o dictadura. Sempre ens toca rebre.
I l'amor i estimació que sempre diuen tenir cap als catalans, s'escola pels forats de la cistella, i per la seva conveniència, quan altra vegada volen fer-nos la gara-gara tornen a tirar aigua a la cistella, i tal dia farà un any.

     Jaume Meneses