Amor a la pàtria

Ahir, en el context dels meus estudis de màster, havia d'analitzar un text de Fernando Quesada Castro, catedràtic emèrit de Filosofia Política de la U.N.E.D. La seva proposta intel·lectual girava al voltant de l'exposició de dues formes d'exercir la democràcia: liberalisme i republicanisme. De la primera forma no en parlaré massa, ja que és la que hem estat practicant fins ara i la que ens ha portat on som. De la segona, del republicanisme, si alguna cosa val la pena destacar-ne, són les diferents virtuts en les quals es fonamenta: el compromís polític dels ciutadans, que n'evita l'abús d'un grup poderós que és el que patim en el model liberalista, en limitar la nostra participació en un cop cada quatre anys; la defensa de la llibertat amb la finalitat d'aconseguir les màximes cotes de bé comú, un bé per a tots, no només per als més depredadors; i entre altres, una virtut per la qual destaca és la de l'amor a la pàtria. En un context com el que estem vivint, publicar a la xarxa una imatge d'una estelada, per molta gent pot ser considerat una provocació; el “nazionalisme” es vincula només amb l'estelada i no amb la rojigualda. I sí, pot incomodar perquè l'amor a la pàtria es materialitza en una imatge de quatre colors que a molta gent li fa eriçar els pèls, en el pitjor dels sentits. Però l'important no és la imatge en si, ja que allò que més importa, i que justifica l'amor a la pàtria que aquesta imatge representa és, com molt bé explica el professor Fernando Quesada, el significat del qual l'han dotat els ciutadans de la comunitat a la qual representa. Així, veure-la com representativa dels valors inqüestionables del poble català, com són els de la solidaritat, que es dóna per suposada en l'acolliment històric d'aquest poble cap a persones d'altres cultures; de la defensa de la dignitat de tot ésser humà, que Catalunya ha posat de manifest amb els programes d'acolliment dels nens sahrauís oblidats per l'estat del qual, en un passat, en van ser ciutadans de ple dret; de la implementació per part del seu parlament de tot un seguit de lleis que protegeixen els drets fonamentals dels més vulnerables, posteriorment tombades pel Constitucional d'un estat que també té la seva bandera… Doncs bé, la llista de raons per les quals sentir-se orgullós de pertànyer a una comunitat, com és la catalana, a la que no se li reconeixen els seus drets fonamentals és interminable. A aquesta imatge es contraposa la de l'altra bandera, la d'aquella que està continguda d'altres valors que semblen contrastar, per dir-ho fluix, amb els del poble català. Vull conèixer, fa temps que ho reclamo a les xarxes, quins són aquells valors que justificarien que el poble català oblidés l'estelada per a fer-ne de la rojigualda la seva bandera. Perquè davant la solidaritat històrica i inqüestionable del poble català, em ressona encara a les oïdes un “a por ellos“, davant les manifestacions multitudinàries i pacífiques dels 11 S, irrompen en la meva ment les deploraves imatges de l'1-O; en contra d'un atemptat, en el si d'un territori, que destaca per ser el primer de la geografia hispànica que crea la primera i avui consolidada Oficina Antifrau (llei 14/208 de 5 de novembre), els partits unionistes, els que exigeixen un amor cec a la seva pàtria, tomba en seu parlamentària la creació d'una comissió d'investigació necessària per reconfortar a les víctimes del 17-A i al poble que el va patir; davant una societat que reclama transparència en el funcionament dels seus partits, i expulsa del seu sistema democràtic personatges, fins aleshores referents, com Pujol, contrasta la d'una altra que, sabedora de les manipulacions que van permetre que a Espanya s'instal·lés una monarquia no desitjada pel poble espanyol, calla. La llista de les raons per estimar la pàtria catalana és tan llarga com ho és la llista de raons que la pàtria espanyola té per ser rebutjada. Perquè com he dit abans, no parlem d'un tros de tela, no és només un grapat de colors combinats d'una forma determinada i no d'una altra; tota bandera, tota pàtria, no té cap raó de ser estimada si no representa en si mateixa la defensa d'aquells valors que humanitza a l'ésser humà alhora que el rebuig de tot allò que el degrada. Espero, desitjo que algú em desperti del meu somni dogmàtic, si és que realment hi estic immersa, i que m'exposi les raons per les quals té sentit sentir-se avui un patriota espanyol i estimar el que la seva bandera representa en detriment de què representa l'estelada. Seguiré esperant això, sí, sense deixar de brandar-la; perquè per ara -fins que algú no em demostri amb raons poderoses que vaig errada-, sota els valors que aquesta representa, vull que s'aixoplugui l'esdevenir vital de tothom a qui estimo.