Darerrament, assistim a un increment exponencial de l'ús de la història per part del dependentisme. Mira que els romàntics historicistes érem nosaltres! Ara, es tracta d'afirmar una i altra vegada que totes les proclames de sobirania de Catalunya han acabat malament. Com si no haguessin estat el resultat d'un intent de preservar el propi model polític davant el constant supremacisme històric castellà i com si la derrota no hagués estat el resultat de l'aplicació de la violència pura i dura, que, implícitament tots aquells que recorren a aquest símil semblen avalar, en el passat i en el present. En concret, García Margallo ens ha amenaçat amb repetir un altre 1714, cosa que sorprèn, perquè semblava que el revisionisme espanyolista estava darrerament entestat a demostrar que aquella data havia donat la sortida al desenvolupament econòmic de Catalunya (encara que fos amb els insignificants costos humans i materials de milers i milers de morts, represaliats i exiliats). A més, Jorge Fernández Díaz ha acusat Mas i Junqueras de voler un altre 1640, com si no hagués estat també el resultat d'un encalçament sistemàtic del país per part del comte duc d'Olivares. Resultat d'un esclat social contra la pressió d'un exèrcit que només servia els interessos privats del monarca.
De totes elles, però, la més divertida ha estat la menció històrica de la genial Teresa Giménez Barbat durant el debat de candidats de les eleccions europees a TV3: esborrant d'una tacada tot el segle XX, diu que Europa s'ha caracteritzat històricament per la disminució del nombre d'Estats, fet que ha contribuït a la pau i l'estabilitat; que en temps de la pau de Westfalia (1648), n'hi havia uns tres-cents al continent. Quan parlava de pau i estabilitat cal suposar (?!) que es referia a les dues grans guerres mundials que han provocat milions de morts, precisament en el moment de menor nombre d'estats a Europa! La guerra ha estat consubstancial al passat d'Europa durant les darreres centúries i la seva faç més terrible ha anat sobretot connectada amb la capacitat tècnica de destrucció i no pas al nombre d'estats existents, em temo. En tot cas, com més grans els estats, exèrcits més poderosos i més destrucció. Però el més bo de l'afirmació de la Barbat (què gran la #senyoraUPyD!) és que ella i el seu partit reconeixen explícitament que Catalunya era un estat el 1714! Ui quan el Rivera i la Camacho se n'assabentin!
