D’aquí a pocs dies, quan el govern espanyol aconsegueixi tirar endavant el nyap de la llei Sinde al Senat, tot restarà “resolt”. Es a dir, tot quedarà igual que abans. Poca cosa canviarà (possiblement una modificació mínima del text quant a oferir o fer veure que es concreta una major tutela judicial quant al tancament de webs d’enllaços) perquè, de fet, si el text no es va aprovar fa unes setmanes en el Congrés va ser perquè CiU pretenia, a darrera hora, arrencar algunes qüestions relacionades amb altres punts de la Llei d’Economia Sostenible (però que res no tenien a veure amb la qüestió) i l’acord no fou possible per manca de connexió i temps entre govern i Grup Socialista. Però ja va quedar clar, l’endemà mateix, que ho “resoldrien” en el Senat.
Es per això que convé que tothom sàpiga com estan les coses, no fos cas que algú no es fes massa il•lusions i cregués que s’ha guanyat la partida. Al contrari, qui ha mantingut una línia de coherència, com ara Esquerra, més aviat n’ha sortit escaldat (quants creadors i artistes s’han dedicat a malparlar dels “polítics” sense haver fet cap esforç per diferenciar els posicionaments diversos de cada força política, els d’ara i els de fa temps, pel que fa a la propietat intel.lectual).
El govern espanyol ha estat incapaç de treure’s de sobre les pressions del lobby de la indústria cultural americana i fer les coses ben fetes, és a dir encarar la reforma integral de la Llei de Propietat Intel•lectual tal com va concloure la subcomissió que es va crear a instància d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats el 17 de febrer de 2009. Producte d’aquesta manca de voluntat socialista, Rodríguez Zapatero va col•locar de forma matussera el tancament de les pàgines que permeten descàrregues a la Llei d’Economia Sostenible com si convertir internet en objecte de persecució amb arguments de drets d’autor arcaics signifiqués adequar les indústries culturals i llur comercialització a l’era digital (cal que se sàpiga que PP i CiU es van despenjar poques hores abans de publictar un acord de força, a què havien arribat amb Esquerra IU i PNB, perquè no s’incorporés el contingut Sinde a la Llei d’Economa Sostenible. Això sí, per altra banda, el PP feia demagògia parlant de la necessitat de suprimir el cànon.
Però malgrat la matusseria de la llei Sinde, molts creadors van aplaudir-la i es van apuntar a la crítica fàcil contra qui la denunciava, tot acusant-nos d’anar en contra de la seva obra (tinc present la barroeria i la paraules emprades, per exemple, per la cantant Marina Rossell en interpel•lar-me a peu de carrer). Per a molts d’ells, en un exercici de reduccionisme intel.lectual que no s’adiu a la seva condició d’artistes i intel.lectuals, tots els “polítics” han estat iguals. No hi fa res que Esquerra hagi mantingut una praxis coherent en fer compaginar la defensa dels drets d’autor i la socialització del coneixement, en denunciar el cànon indiscriminat (la justícia europea ens ha donat la raó), en defensar la constitució d’entitats de gestió en l’àmbit cultural català, llur major control públic i llurs criteris de repartiment, en reclamar el foment de la utilització per part dels autors/res de les llicències copyleft, en qüestionar els beneficis i les responsabilitats dels operadors, etc.
A l’stablishment cultural, ja li paga la pena que el PSOE, ara per ara, s’hagi estalviat endegar la reforma de la Llei de Propietat Intel•lectual. I al PSOE encara li va millor, perquè així s’estalvia haver d’adequar la llei al nou marc tecnològic i assumir totes les penyores que comporta garantir la propietat intel•lectual com una propietat “diferent” a altres tipus de propietat i establir-ne límits i excepcions per facilitar a tothom l’accés a la cultura i la informació.
El govern se’n sortirà, d’aquí a quatre dies, perquè els posicionaments de CiU i del PP han estat, només, una mascarada.
