Escric aquestes línies en un estat barreja de frustració, indignació i impotència. Les empreses no són germanetes de la caritat, i en èpoques de crisi profunda com aquesta, els números han de sortir, s’han de fer reestructuracions, i hi ha gent que hi perd la feina com a conseqüència. Fins aquí tots ens hi podem entendre.
El que no arribo a capir és que determinades empreses es desfacin dels seus treballadors de la manera més baixa i mesquina possible. Més sovint del que seria desitjable en una societat avançada i més humana, el treballador arriba un dia a la feina i es troba o que ja no hi té accés o que hi ha un sobre esperant-lo a la taula.
Ni gràcies pels serveis prestats ni excuses, un cop de peu i al carrer. No importa si durant anys i panys t’hi has deixat la pell, a la feina, treballant de sol a sol, pels interessos de l’empresa. Quan els rius baixen plens i les arques s’omplen de guanys, l’empresa espera de tu un sobreesforç per tirar endavant l’excés de feina, quan aquesta minva, un cop de porta i al carrer. Fulminant, ipso facto!
I sé ben bé de què parlo perquè precisament aquests dies em veig amb el tràngol d’haver de decidir els noms de quatre membres del meu equip que s’han d’acomiadar. Malauradament, l’empresa imposa que aquestes persones no sàpiguen que seran baixa fins al mateix dia del seu acomiadament. Molt trist. Molt injust. I molt poc ètic, tot plegat.
La meva desolació o mot de protesta serveixen de ben poc, en sóc conscient, però sóc del parer que entre tots hauríem de prendre bona nota de les empreses que actuen amb aquests manca d’escrúpols i obrar en conseqüència.
La crisi no ens ha de fer menys humans, al contrari, hauria de reforçar els sentiments de germanor i solidaritat entre tots nosaltres. Un dia són ells, demà podem ser nosaltres. Tractem als altres com ens agradaria que ens tractéssin a nosaltres.
