-
Me parte el alma ver gente pobre.
-
A mi también
-
¡Habría que dar techo, trabajo, protección y bienestar a los pobres!
-
¿Para qué tanto? Bastaría con esconderlos.
Conversa entre Mafalda i Susanita. Del genial dibuixant Quino, Asunción (Argentina) 1942.
He volgut començar aquesta blocada amb el títol d’un poema del valencià Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924 – València 1993), per la seva qualitat com a poeta, perquè mai va oblidar qui era i d’on venia i per la fidelitat que va mostrar sempre al seu poble i als seus orígens humils.
Patim una crisi, probablement la més gran crisi econòmica que hi ha hagut des de l’any 1929, això no és nou, malgrat que tot sembla indicar que aquesta és sistèmica. Una crisi mundial filla d’un món global que fa que qualsevol actuació que s’emprengui per posar-hi remei immediatament es vegi analitzada, qüestionada, avalada o atacada per no se sap ben bé qui de no se sap ben bé on. Una crisi propiciada per la cobdícia i l’engany, per una massa indeterminada de bilions d’euros, o dòlars tant li fa, que en realitat no eren més que diners virtuals. Bancs americans carregats de fons-porqueria, els quals a la seva vegada eren comprats per altres bancs de tot el món; en el cas espanyol bancs i caixes plens a vessar d’hipoteques-escombraria, que havien venut com baladrers de fira a clients incauts amb sous miserables i feines precàries, en una folla competició cap el no res.
I ara, quan tot ha esclatat se’ns vol vendre un discurs que sembla extret del Catecisme Polític dels Industrials, escrit el 1824 per Saint Simon on es diu que “realitzant-se tot per la indústria, tot s’ha de fer per la indústria” i, per tant els treballadors, els assalariats, la gent humil, cada vegada compta menys.
És obvi que s’ha de garantir l’activitat econòmica, és obvi que s’ha d’ajudar a les empreses i els empresaris per a que creïn riquesa, per a que hi hagi feina, però això no ha d’anar en detriment de ningú. I darrerament tot sembla anar en contra de la dignitat dels més febles.
He de reconèixer que el detonant d’aquest article va ser quan aquest estiu va esclatar la polèmica sobre les accions que havia dut a terme el Departament d’Empresa i Ocupació, amb el suport reticent del de Benestar i Família per controlar, deien, el frau de la Renda Mínima d’Inserció.
Això, en si mateix, no hauria de tenir major importància, entra en els paràmetres de la normalitat, com a mínim a casa nostra, que en tot ajut hi hagi un percentatge de picaresca i fins i tot de frau, i també és lògic que el frau s’ha de controlar, i si la tipologia de l’ajut no ho permet o ens porta cap una societat subsidiada, canviar-lo.
El problema va ser com es va fer, a l’agost, sense avisar a ningú, menyspreant els propis professionals dels corresponents departaments, donant unes dades de frau que ningú sap d’on surten, creant una sospita generalitzada sobre els més desafavorits de la nostra societat, contra aquells que tenen la desgràcia de necessitar que els hi donin poc més de 400 € per a sobreviure, i dic sobreviure ja que aquests ingressos no permeten viure dignament a ningú.
Podria dir que em vaig indignar, però no és cert, em vaig emprenyar i molt.
Des que ha començat la crisi el discurs sempre és el mateix, hem estat uns inconscients que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i per tant la ciutadania hem de renunciar a tot de drets que en realitat no són més que excessos que ens hem permès en èpoques de vaques grasses.
I ara ens posen com a model els ajustaments que es fan a Alemanya o a França o als països nòrdics, com si els nostres sous i les nostres prestacions fossin com les d’Alemanya, França o els Països nòrdics, com si els impostos amb que contribueixen a l’Estat les rendes més altes o les persones jurídiques fossin els d’aquests països.
I ens diuen que la sanitat que tenim és un luxe, com si no fos un dret tenir accés a una cobertura sanitària universal de qualitat, al temps que es privatitzen plantes i equipaments pagats amb fons públics.
Que una educació pública de qualitat és un altre luxe, que es fan massa hores als col·legis, que l’educació superior ja és una mena de disbauxa que costa una fortuna amb un retorn relatiu a les arques públiques. Mentre es van prestigiant cada vegada més centres i universitats privades que ben pocs poden pagar-se i dels que, curiosament, provenen els nostres dirigents.
Que els mitjans de comunicació públics costen un dineral i son superflus i que caldria deixar-los en mans privades, mans privades que en realitat estan molestes per no poder tenir aquell tros de pastís, un tros de negoci que ensumen serà seu algun dia i que podran gestionar segons els seus exclusius interessos, creant els estats d’opinió que els convingui.
Quan ja ningú considera, com havia fet la influència de dècades de lluita dels treballadors que és important el capital en una empresa, és clar, però que la riquesa es crea amb la suma de capital i treball.
Que és simptomàtic que a les empreses el que abans era Personal, ara són Recursos Humans, o sigui un recurs més com la maquinària o les matèries primeres, en canvi els empresaris, potser sona malament el nom?, ara son emprenedors.
Que se’ns repeteix fins a l’extenuació que els sindicats són uns reaccionaris ja que no accepten una reforma laboral i una flexibilització del mercat laboral, on els treballadors en cada bugada perdem un llençol. Que s’és reaccionari per intentar mantenir llocs de treball fixes però es veu no se’n és quan s’intenta tornar a condicions de treball que cada vegada recorden més el segle XIX, llocs de treball sense cap garantia de continuïtat, sous cada vegada menors, com ha posat de manifest l’estudi que s’acaba de fer en terres gironines sobre els joves que tenen la sort de treballar, setmanes amb més de 60 hores de treball, com es va proposar a la Unió Europea. Com si el fet de poder despatxar gent sense més ni més produís llocs de treball per si mateix.
Quan el Conseller d’Empresa i Ocupació té la santa barra de dir en compareixença al Parlament que sens dubte tots passaríem amb 1/3 menys del nostre sou. Que tingui el valor d’explicar-los-hi als centenars de milers de mileuristes o menys que hi ha al nostre país, molts d’ells amb família!
Quan es critiquen els incauts que van demanar hipoteques del 100 o 120% del valor d’un habitatge que mai podrien pagar, incitats per aquells que en saben tant, les entitats bancàries, i si t’ho diuen ells, que has de fer sinó?, al crit de:“no s’amoïni, la feina ja la té i si no pot pagar el seu pis en un any s’haurà revaloritzat molt per sobre del que ha demanat” i ara es troben sense saber on viure i devent diners a aquella caixa que els va encoratjar a embarcar-se.
Quan no es gosa a parlar seriosament d’impostos a les rendes més altes i es planteja augmentar aquells que graven al consum, com si jo, havent dinat, em prengués un cafè i els rics se’n prenguessin 15, generant així aquell IVA. Com si una persona que té de 200 milions d’euros consumís 40.000 vegades més que el que en té 5.000. Com si a sobre s’ho gastés tot aquí, on hauria de tributar, i com si els impostos indirectes fossin veritablement progressius, el que ras i curt vol dir que si un en té 1.000 € i li en prens 180 ho notarà molt més ja que li en queden només 820, que el que en té 1.000.000 € i li en prenen 180.000, ja que, pobrissó, li en restaran 820.000 €.
Quan es retreu el frau que suposa fer de temporers o anar netejar cases cobrant el PIRMI, com si algú pogués viure sense fer res més cobrant uns 430 € de mitjana.
Quan els rics poden institucionalitzar el seu frau de forma absolutament legal, ja tenen qui els assessora per no pagar o poden portar diners a paradisos fiscals o no els cal ni això. A casa nostra, tranquil·lament, si tens a partir de 2.400.000 € pots constituir una Societat d’Inversions de Capital Variable (SICAV) on se t’aplicarà un tipus impositiu de l’1%, no sé quin tipus impositiu els hi apliquen a vostès però sospito que és lleugerament superior. A més, a vostès els inspeccionarà Hisenda, a ells la Comisión Nacional del Mercado de Valores, o sigui realment ningú. I qui són ells? Des d’Alicia Koplowitz amb 441 milions d’euros, Família del Pino, 601 milions en dues societats, Amancio Ortega amb 275 milions o el nostrat Josep Lluís Núñez amb 149 fins els “pobrets” Ana Rosa Quintana amb 6 milions, Juan Luis Cebrián amb 4’5 o Pedro Almodóvar amb 2’9. I tot això pot ser legal però és absolutament immoral.
Quan si tu ets un pobre autònom o un petit o mitjà empresari, nervi del nostre país, i tens problemes amb Hisenda o la Seguretat social no es posaran gaire pedres al fetge a l’embargar-te sou, comptes corrents, maquinària o el que sigui, tallant-te tota possibilitat de supervivència laboral, però si ets una gran empresari o un holding empresarial, si et bellugues on cal, tothom farà mans i mànigues per ajudar-te.
S’ha creat de forma insistent, martellejant-nos de forma constant i reiterada el missatge que no hem estat més que una societat infantilitzada que amb els nostres capricis i luxes, sanitat, educació, ajuts als més febles, hem posat en perill el propi Estat del benestar. Però ens hem de preguntar qui aporta més esforç, ni que sigui proporcionalment parlant, al manteniment d’aquest Estat i que ha passat amb tots aquells causants del desastre, banquers, presidents de grans grups empresarials, empreses de rating que deien que tot anava tan bé, economistes plens de supèrbia, polítics incompetents, covards o venuts a no se sap quins interessos.
De tots aquests, a casa nostra, algú ha anat a parar a la presó o simplement ha estat jutjat? Algú ha estat despatxat sense una indemnització que no faci envermellir? Quants segueixen al seu lloc cobrant primes i sous vergonyosos pels temps que corren?. Quants dels seus noms hem vist als diaris? Quants d’ells no segueixen escampant pels mitjans de comunicació la seva opinió, mentint, obviant o oblidant el que deien ara fa 4 anys? Quants no segueixen manant com si res? De quants d’ells hem vist qüestionada la seva dignitat com es fa amb els més pobres?.
I aquests aprenents de bruixot ara són els que ens han de dur a la sortida de la crisi, encara que no tinguin la més mínima idea de com fer-ho.
Al final, només una cosa acabarà sent certa, ens hauran canviat el model de societat, que hi haurà més rics que mai, amb més poder que mai, i ningú ens haurà preguntat res a aquells que, es diu, detentem la sobirania popular. Tot s’haurà fet pel nostre bé, fins i tot l’anar cap a una societat més injusta.
Ara no hi ha res que els hi faci por, conscientment i persistentment, la societat s’ha desvertebrat, individualitzat i idiotitzat a consciència, el moviment obrer avui significa ben poc i no hi ha cap perill que es marxi cap altres models econòmics (que bé ens va anar els treballadors occidentals la por al bloc comunista). De les grans crisis surten móns nous, però això no significa que siguin millors, la crisi de l’imperi romà portà a l’anarquia i a l’Edat Mitjana, la crisi dels reis alt medievals portà a la violència institucionalitzada i a la privatització -els hi sona el mot?- per part dels poderosos del poder públic, o sigui al feudalisme.
Una de les persones més determinants de la meva vida va ser la meva mare, una dona que havia passat gana, que havia començat a treballar, de debò, als 12 anys, vídua, que la veia cosir 12 hores al dia i fer miracles amb un sou esquifit per tirar-me endavant. Una persona orgullosa i valenta com jo mai podré ser. I ella em parlava que a la gent humil se’ls hi pot prendre tot menys la dignitat, aquella dignitat amarga dels pobres del poema de Vicent Andrés Estellés que ara, insistentment, es qüestiona.
