Del 74 al 83 del segle passat, el jutge Ismael Moreno va ser inspector de la Policia. Per tant, cap de la policia franquista amb tot el que això vol dir si no ho passem pel filtre de la Transició que exculpava botxins i igualava torturadors i torturats a la condició d'«innocents». Avui, l'Ismael (Asmael en dirien al Priorat) és un jutge amb una trajectòria de fer riure si no fos perquè la seva intenció és fer plorar, i no fent pessigolles sinó fer plorar de mal. Avui, l'Asmael ha fet detindre el Joan Coma, regidor de la Cup a Vic.
Asmael Moreno. Ell va ser qui va fer tancar a la presó Carles Castellanos el 1988 després que fos torturat brutalment mentre li aplicaven la Llei Antiterrorista. Ell va ser qui va tancar sense fiança els dos titellaires de Madrid acusats de fer una obra humorística de titelles en què ell hi va veure «enaltiment del terrorisme». Ell és qui ha perseguit, amb obstinació pròpia d'un «no-nacionalista» espanyol l'Associació de Municipis per la Independència i l'Assemblea Nacional Catalana, a qui acusa d'haver organitzat una campanya de presentació de mocions als municipis catalans en suport de la resolució del 9-N del Parlament de Catalunya. I ell és qui, finalment, ha fet detenir Joan Coma acusat de sedició per dir, en le Ple Municipal de l'Ajuntament de Vic, en defensar aquesta mateixa moció, que per fer una truita calia trencar els ous.
Joan Coma és culpable de desobediència, és veritat. Ell ho ha dit reiteradament i no pensa tirar enrere en les seves pròpies consideracions. Fins i tot, podríem dir que, seguint les lleis actuals de l'Estat espanyol, podria ser que acabés tancat despŕes d'un judici, tot i que ara l'han detingut perquè no va acceptar presentar-se davant el que «ells» consideren que és «la Llei» ja que pensa i expressa que aquesta és injusta i, davant una llei injusta, seguint les normes clares i diàfanes de la desobediència civil, cal desobeir de cara i sense por.
El Codi Penal espanyol diu, en el seu article 544, que «Son reos de sedición los que, sin estar comprendidos en el delito de rebelión, se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de sus acuerdos, o de las resoluciones administrativas o judiciales.» Aquest delicte té una pena de vuit a deu anys de presó, i de quinze anys si es tracta de «personas constituidas en autoridad», tot i que també podria ser que l'acusat no fos considerat «uno de los principales actores» i aleshores la pena baixaria de quatre a vuit anys. Ni un dia hem de permetre que el Joan estigui a la presó.
Així doncs, la seva detenció, el seu possible preocessament i fins i tot la seva possible condemna no són res més que intents d'aquest senyor, Asmael Moreno, de mostrar que ell sí que té pebrots d'aplicar les normes escrites de què l'Estat espanyol està dotat per aturar qualsevol temptativa de desobediència i més encara si aquesta desobediència és possible germen d'una desobediència multitudinària que ell mateix sap que ni lleis ni tancs ni senyors avinagrats podran aturar.
Estarem amb el Joan fins al final, perquè sabem que ho té clar i nosaltres amb ell. El mateix Joan Coma escrivia, fa uns dies a l'»Ara», un article amb el títol «Hannah Arendt, desobediència civil i dret a decidir» en què acabava dient que «La via desobedient permet obrir per baix el que pretenen tancar per dalt. Ens permet combatre l'actual ofensiva autoritària de l'estat espanyol mitjançant l'acció no violenta. No es tracta d'una competició per veure qui és més valent, sinó d'un acte de llibertat que per principis, filosofia i praxi és inimposable» i acabava afirmant que «Per això desobeïm. Perquè és una eina mobilitzadora, dinàmica i solidària que demostra que sí que es pot. És una eina, a més, impossible de prohibir. Només depèn de nosaltres fer-la servir. Ens hi juguem el dret a decidir, democràticament, el futur del nostre poble.»
Amb ell, per ell i d'ell però alhora de totes i tots. No desobeïm per fer el joc a cap poder constituït, ni per fer la punyeta a cap ximple processista (que no és le mateix que independentista), sinó per obrir l'espai que ens permetrà triar lliurement i sense pressions què volem ser. I per decidir primer cal negar tot allò que no ens permet decidir. Ara, els tribunals espanyols amb jutges que eren policies franquistes; després, les seves lleis, gairebé totes; i finalment, els qui ens volen fer creure que ja ho faran per nosaltres i que ho deixem en les seves mans que ells sí que saben de què va.
Lliures com tu, Joan, no ens faran callar i mai caminaràs sol. Ni tu ni ningú que gosi dir-los que no.
Jordi Martí Font
