Pels que esperàvem les votacions del 25N, i teníem les idees clares, costava passar els dies i, arribat el moment, malgrat la bona notícia de la pujada d’ERC, el país es va dividir, i no tan sols entre unionistes i sobiranistes, que és el que anunciava el PP. En les ultimes hores, molta gent va retirar el suport a Artur Mas, molt en favor de la mateixa ERC, però donant aire als altres partits que ni s'ho esperàven.
Les retallades -a les que desprès s'hi han vist obligats a fer al conjunt de l'Estat, menys al propi Estat central, car dir-ho-, la ambigüitat dintre de la mateixa coalició, la campanya de mentides i por o les acusacions del diari ‘El Mundo’ van fer rebaixar, i molt, els suports al que, per damunt del que sempre havia mostrat el seu partit, havia agafat el timó del vaixell i es posava a navegar en la direcció que el poble li marcava, defensant aquest rumb al mateix Madrid, que ara se'n riu del projecte sobiranista i ridiculitza al propi Artur Mas només ressaltant la baixada de CIU (La Razón: El fracaso del independentismo. Adéu Mas, a Catalunya le gusta España; ABC: Mas pierde su plebiscito. Catalunya rechaza la independencia; El Mundo: Mas protagoniza el mayor ridículo electoral en 30 años de política autonómica.).
Amb el resultat de les votacions pot ser ha resultat matxacat, o més aviat afeblit, el líder que tot procés d'una envergadura tan complexe com el nostre requereix.
Realment, al Parlament hi haurà una majoria sobiranista i segurament ell serà el proper President de la Generalitat, però no ho serà amb la força que calia al anar a explicar a l'Estat i, sobre tot, al món, què és el que volen, primer decidir i desprès fer i ser, els catalans a partir d'ara.
Però, això no és el pitjor. Amb aquests resultats l'únic moviment polític que pot anar be, si més no, per mantenir l'embranzida ciutadana és un govern de coalició entre CIU i ERC. Que negociïn el programa que vulguin, però renunciar a un executiu fort seria un suïcidi del catalanisme i la pèrdua de la energia que pot donar el palpitar transversal i sense por que ha sorgit.
Si el Sr.Mas segueix ferm par damunt de tot, el Sr.Junqueras manté que no ens poden abaratir els somnis i la premsa de fora reconeix el nostre camí (The New York Times: Els partits separatistes guanyen a Catalunya; Financial Times: Catalunya avança cap a un referèndum de separació; The Guardian: Els independentistes catalans són a l'altura de la majoria; Le Monde: Els nacionalistes catalans reculen davant de l'esquerra independentista; The Wall Street Journal: Fredor cap a Mas però suport a la independència.) no es poden coartar les aspiracions de tants centenars de milers de catalans de totes les edats.
S'ha de blindar el dia a dia però treballant per poder tirar endavant la consulta amb un govern fort, i precisament, amb la foto que terroritza a Madrid pel que representa. Sense això, no servirà per a res haver passat d'un Parlament autonòmic a un Parlament sobiranista. No s'ha de permetre que, en un cas donat, CIU hagi de negociar tirar endavant amb partits que, ja sabem molt be, la seva vocació a Catalunya no és anar en la direcció que marca la majoria al Parlament.
Han de ser conscients de que molts dels que sempre havien votat CIU, amb la certesa de que aquesta coalició no aconseguiria la majoria absoluta, van votar ERC, per veure si entre les dues forces podien aconseguir-la. Això s'ha aconseguit i ara no s'han de veure estafats i defraudats.
Si la decisió d'ERC és finalment restar a l'oposició, i la de CIU de governar en minoria, els dos han d'inspirar credibilitat i mantenir una veu única i nítida en els temes més nacionalistes i ser generosos mútuament de cara a les responsabilitats per, a més de tirar endavant l'agenda nacional, enfocar la crua i difícil gestió del dia a dia.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
