Ara, que som a les portes de la nova legislatura, convé de recordar algunes qüestions que, de forma ineludible, han de passar. En primer lloc, que qui ha guanyat les eleccions abans que no se celebri el debat d’investidura acostuma a establir converses amb la resta de forces polítiques amb la voluntat d’explicar les seves propostes i compt…ar amb els màxims suports possibles. Fins aquí el procediment, no pas reglamentari, però de consuetud. El que resulta extraordinari i provoca esgarrifances és la pretensió del candidat Rajoy d’excloure’n Amaiur. Una candidatura legal i legimitada per la ciutadania és exclosa pel capdavanter d’una altra candidatura que gaudeix dels mateixos requisits, legal i legitimada pels vots ciutadans. Inadmissible! No em veig, certament, col•laborant a la normalització d’aquesta infàmia i fent veure que no passa res, que té com a objectiu mantenir la criminalització de l’esquerra independentista basca.
En segon lloc, el rei crida els representants de les forces polítiques. Fins ara, Esquerra hi ha anat. Amb tot, vull recordar que, a diferència de l’anterior legislatura, en aquesta ens hem vist obligats, fins i tot, a denunciar l’Estat espanyol davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (tot és pendent) perquè el Congrés dels Diputats ens ha impedit qualsevol treball parlamentari relacionat amb les finances de la Casa Reial i del Cap d’Estat, de qui mai no ha sortit cap iniciativa en pro de la transparència. Ans al contrari, se’n beneficia. Se’m fa difícil entendre que se li hagi d’anar a encaixar la mà.
I tres. Des de l’any 2004 estem batallant pel reconeixement dels drets lingüístics en el parlament espanyol. Perquè hi tenim dret i perquè volem que el món s’assabenti –gràcies a aquest gran aparador- que existim i que, a més, la democràcia espanyola és incapaç de respectar-nos. L’any 2004 vam aconseguir generar el conflicte i fer que el menyspreu a la llengua catalana deixés de ser invisibles (per cert, a quants diputats catalans patriotes els ha pogut més la indolència i encara no han dit mai ni ase ni bèstia). Passats vuit anys, l’administració espanyola no vol afluixar, certament. Tant intolerants i castellanistes ells davant del plurilingüisme com nosaltres perseverants. Oi que ens entenem?
