El pròxim paper de Mel Gibson és interpretar Alex Salmond a Gentle Smile. El darrer dels herois, ha plantat cara als rivals de posat meticulós amb un somriure. És un gest que, ja d’entrada, l’honora pel simple fet de rebaixar el to tens i dramàtic habitual en unes eleccions. I a més, de manera intel•ligent, li ha permès destapar el caràcter madur i amable de qui coneix els secrets de la revolta. Tingueu en compte que no és tasca fàcil.
Salmond, el líder independentista escocès, després d’inacabables jornades de campanya, fàcilment hagués pogut caure en el parany de la controvèrsia. I no. Ha entès que ensopegar amb la pedra de l’enfrontament, entrar en el mercadeig de vots ferotge, és caure en l’abandó. És demostrar ànsies de venjança, i per tant, vendre’s a la més gran de les debilitats.
Alex Salmond, al llarg de la campanya, m’ha recordat la manera de fer d’un polític que, dissortadament, ha acabat per desaparèixer del panorama català. No vull dir pas que el personatge en qüestió hagi deixat la política. De fet -entrant en argot mercantil d’anar per casa- podríem dir allò de: encara belluga. El que s’ha acabat per consumir és l’estil polític d’en Salmond: l’amabilitat entusiasta.
Darrerament, l’independentisme a Catalunya ha crescut de manera brillant. La prova és que fa pocs anys no era imaginable la insistència del debat sobiranista. Com tampoc ho era l’aparició del notable moviment organitzat de la societat civil. Alguna cosa ha permès aquesta dinàmica, i estic convençut que hem arribat fins aquí perquè l’independentisme del segle XXI responia a un determinat gènere. A una manera de fer que fugia de la sobrietat. A saber sospesar una mesura justa de les coses, sense entrar ni en triomfalismes ni en valorar conseqüències transcendentals. Aquesta era, i ha de ser encara, la nostra lluita: la de l’entusiasme amable.
Gabriel Pena i Ballesté
