En un sentit estricte el vet d’Itàlia i Malta –el primer un país que s'ha distingit per una més que notable política migratòria d’acollida i inserció– a donar refugi al vaixell Aquarius –que sobrepassa en molt la seva capacitat màxima– és un nou exemple de les polítiques sistematitzades d’extermini que occident ha instaurat –tot fent honor a la seva tradició genocida– especialment en les darreres dècades. Perquè al capdavall, una nau a la deriva en plena Mediterrània central té connotacions mítiques –Ulisses també naufraga a l’Odissea– i, àdhuc, etimològiques –el nom de l’embarcació fa clara referència al medi on es troba en el no-res a l’espera d’entrar a port– que, si cal, encara emfasitzen més la crua realitat de la tragèdia.
Tot plegat amb la connivència i absolut desinterès d’una opinió publica que s’ho mira en la distància sense massa interferència; la nostra decisió no és pas esdevenir com el poble d’Esqueria –noble amb l’estranger i més encara amb els nàufrags–, ans el seu revers –tot tancant la porta –i conculcant el dret internacional humanitari– a una mínima decència en el tracte amb el proïsme.
Occident –i no tan sols aquesta coordenada– ha esdevingut un món tristament gelós –i avar– d’un estil banal de vida que s’inspira en l’opulència. Perquè aquells que obliden el sentit de l’hospitalitat més elemental, justament obliden la necessària empatia –el sentit de l’experiència de la consciència aliena– que en el seu moment Edith Stein ja reivindicà com a eix cardinal de la nostra humanitat.
