Any nou, país nou. Aquesta és ara mateix la sensació que pul·lula i voleia sobre el país, una sensació que no té per què ser dolenta, les coses noves sempre fan il·lusió. En aquest cas, però, el sol fet que la “novetat” rau en un simple canvi de papers amb els mateixos que fa anys van representar l’esperit autonomista i provincià, fa que uns quants no ens refiem massa d’aquesta “nova” gent. Veurem com se’n surten ara.
La il·lusió de qualsevol independentista però, i l’objectiu endèmic d’aquest moviment és tant senzill com que els partits polítics i les variants ideològiques del país siguin senzillament nacionals; és a dir, que si en qualsevol país normal només existeix l’eix ideològic perquè ja se sobreentén que tots els partits són nacionals, aquí a Catalunya encara patim l’anomalia de tenir dos eixos: el nacional -espanyol i català-, i l’ideològic -esquerra i dreta-. És una urgència estratègica, doncs, suprimir l’eix nacional.
ERC, des de principis del mil·leni, va començar a idear una potent estratègia, molt lloable, per crear el centre-esquerra nacional català, un fet poc valorat i entès a hores d’ara, el resultat final del qual, després de deu anys ja el sabem tots: un PSC tocat i gairebé enfonsat, amb problemes seriosos amb el PSOE, però també una ERC arrossegada juntament amb l’esquerra sucursalista a l’infern per haver arriscat en aquesta línia, la de la prova del cotó federalista al PSC. Per tant, objectiu realitzat a mitges -que ja és molt- amb un final catastròfic. Màrtirs o Kamikazes?
CiU, per contra, amb un domini espectacular dels mitjans, ha aconseguit, per un cantó, crear sensació de rebombori continuat i de poca serietat, és a dir, atiar el dimoni del PSC, amb el qual, qualsevol llei que sortís del Govern tripartit ja era sospitosa per aquest sol fet -ara han pactat amb ells, però-. I per l’altre, ha exacerbat i donat benzina per aquest mateix motiu, a l’independentisme exprés, el qual ha provocat que tot aquest espectre es partís en mil bocins fent malbé els fonaments del partit pal de paller de l’independentisme. Bravo per CiU, doncs, realment ha aconseguit guanyar la batalla, arrasar a les eleccions i crear el gran espai del centre-dreta català nacional.
Què passarà i què hem de fer ara, doncs? CiU ho té molt bé per estar almenys 12 anys al poder, és tan senzill -o complicat- com que en aquesta legislatura vagi a Madrid amb tota la pompa, amb recolsament d’altres partits si cal, a proposar el concert econòmic. Si fa tan sols això, ja té guanyades les properes eleccions. Com que Madrid dirà que ens hi posem fulles, CiU a la següent legislatura hauria de fer un referèndum o consulta, amb tot l’espectacle patriòtic que significa fer-lo. Amb això ja portaríem 8 anys i unes altres eleccions guanyades. Madrid altre cop tornarà a tancar la porta, i ens plantarem en la tercera legislatura amb el límit autonòmic ja esgotat i preparats per fer un referèndum d’independència, per allà l’any 2020. Si CiU té la valentia de fer tot això, poso la mà al foc que estarà governant més d’una dècada, si li tremolen les cames però, els canvis poden anar més ràpid, i és imprevisible el que pot passar.
I ERC, què? Doncs ERC primer de tot refer-se i fer que al Congrés nacional previst per a la propera tardor només hi hagi una sola candidatura, manifestant així la unitat tant anhelada que li permeti agafar embranzida de nou. Si no és així, ja no cal ni continuar. Segona cosa, treballar a fons -10 diputats i 220.000 vots no és qualsevol cosa- i mirar-se amb lupa qualsevol patinada que pugui fer el nou govern de CiU. L’objectiu és estar-hi a sobre i pressionar-los, si cal arribar a pactes nacionals amb ells també, és clar, tot per tal d’avançar cap al progrés i l’alliberament nacional. I tercera cosa, seguir amb la mateixa estratègia, i tant que sí! La de perseguir i aconseguir crear l’esquerra nacional catalana de la mà d’ERC, malfieu-vos dels que han criticat aquesta estratègia: o no tenen visió nacional o simplement ens volen fer desaparèixer del mapa. Ara, malgrat la patacada, ERC ho té potser més fàcil que el 2003, bàsicament perquè el PSC ja no té projecte polític, la desorientació i el fracàs de l’Espanya amiga és tant enorme que, o segueixen sent nacionasl espanyols, i per tant, ja no són un partit central a Catalunya, o trenquen amb el PSOE. I és aquí on Esquerra té molt camp per córrer encara.
De cara els propers 10 anys, la gent ha de ser conscient que tenim dos partits nacionals, un al centre-dreta i l’altre al centre-esquerra, que ens han de portar a l’objectiu final, i aquests, han d’estar a l’alçada de les circimstàncies, fora d’això, la resta de les opcions no deixen de ser minúcies i jocs polítics perquè el poble s’hi entretingui.
