A so (virtual) de bombo i platerets la Conselleria de Cultura de l’actual Govern de les Illes Balears va commemorat el 2016 el 30è aniversari de la promulgació de la Llei de Normalització Lingüística d’aquestes illes. Varen fer qualque documental sobre la llengua (que no he tengut ocasió de veure; no dubt, naturalment, que sigui interessant), varen fer unes quantes conferències, varen fer aplecs de polítics responsables de la política lingüística als Països Catalans, i poca cosa més… Tanmateix, ¿hi havia motiu per a aquesta commemoració? ¿Ha avançat la normalització lingüística a les Illes Balears en aquests 30 anys?
D’entrada, m’agradaria fer una reflexió molt simple: a Espanya, on la (Sagrada) Constitució diu que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, no hi ha llei de normalització lingüística, com no n’hi ha al Regne Unit per a l’anglès, ni a Portugal per al portuguès, ni a França per al francès, ni… No n’hi ha, als estats normals, perquè el simple fet que una llengua sigui llengua d’Estat ja la fa normal en totes les situacions imaginables. Als Països Catalans sota jurisdicció espanyola (almenys de moment), en situació d’absoluta anormalitat, hom ha cregut convenient fer lleis per a ratificar allò que l’Estatut d’Autonomia ja deia: que el català és llengua oficial i, per tant, ha de ser llengua institucional… i res més. Perquè, i ara ja em centraré en les Illes Balears, la Llei de Normalització Lingüística no diu res més, no té incidència en la societat que viu al marge de les institucions. És una llei que es limita a regular la possibilitat de l’ús del català (el del castellà no cal, perquè ja es troba pertot) en els àmbits d’actuació directa de les institucions oficials, les de govern, les d’ensenyança i les de comunicació social. La llei només parla de drets (teòrics) i de promoció, i just parla d’“obligació” amb referència a garantir l’ensenyament del català als empleats públics:
Article 35
1.-El Govern Balear garantirà l'ensenyament de la llengua catalana als funcionaris i d'altres empleats públics al servei de l'Administració Autònoma. La mateixa obligació correspondrà als Consells Insulars i a les Corporacions Locals dins el seu àmbit competencial.
És a dir, si ho entenem bé, les institucions tenen l’obligació d’oferir ensenyament del català als seus empleats, però enlloc no diu que aquests tenguin obligació d’aprendre’n… És ver, però, que la modificació de la llei de la funció pública feta el 2016 (Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública) estableix unes exigències de coneixement del català per a accedir a places dins les institucions públiques o per a tenir possibilitats de promoció interna. Eren unes exigències que, més o menys, ja existien abans del quadrienni negre de Bauzá (2011-2015), les quals aquest va anul·lar, perquè considerava que com a molt podia ser un mèrit (de poc valor, és clar), això de saber català. Només en l’àmbit de l’ensenyança es va mantenir, i subsisteix, la necessitat que els docents sabessin català, com a garantia que s’hi pogués fer efectivament l’ensenyament, com està previst a la llei. Però, i aturant-nos en el títol II de la llei, vegem que aquesta estableix un principi que el govern de Bauzá va voler dur a la pràctica, cosa per la qual va rebre moltes de crítiques i molta d’oposició, però que era ben legal, per a satisfacció seva:
Article 18
1.-Els alumnes tenen dret a rebre l'ensenyament en la seva llengua, sigui la catalana o la castellana.
2.-A tal efecte, el Govern ha d'arbitrar les mesures adients de cara a fer efectiu aquest dret. En tot cas, els pares o tutors poden exercir en nom de llurs fills aquest dret, instant a les autoritats competents perquè sigui aplicat adequadament.
Hi va haver molta de constestació a Bauzá per haver decretat que els pares podien triar la llengua de l’ensenyament per als seus fills, però és això, talment, que diu la llei que ara tants han celebrat. És cert que era tornar arrere, des del punt de vista del català, perquè durant tots aquests anys s’havia aconseguit que, per les bones, la gran majoria de pares acceptassin que els seus fills aprenguessin en català, però en aquest cas Bauzá no va violar la LNL, que ho preveu, sense que ningú mai s’hagi interrogat si aquest punt s’havia de canviar. Sí que violava la LNL, en canvi, el decret del trilingüisme, el famós TIL, del govern del PP, perquè relegant la llengua catalana a ocupar només un terç de les hores de l’ensenyament contravenia, com a mínim, aqueix mateix article 18, pel fet que s’impedia d’exercir el dret a l’ensenyança en català.
La Llei de Normalització Lingüística només té 5 títols: el preliminar i altres quatre. El preliminar parla d’objectius generals i de drets, i l’única obligació que se’n desprèn és la que hom pot entendre de l’ús d’una ‘perífrasi d’obligació’ a l’article 4:
Article 4
Els poders públics han d'adoptar les mesures necessàries per a fer efectius la promoció, el coneixement i l'ús normal de la llengua catalana.
La interpretació de quines són aquestes mesures necessàries queden al criteri dels poders públics esmentats, que són de naturalesa i sensibilitat canviant sobre el tema.
Dels títols I a IV, el primer és dedicat a l’ús institucional de la llengua catalana, i simplement explicita els usos que són implícits en la declaració d’oficialitat del català que en fa l’Estatut d’Autonomia. És destacable que no hi ha cap article, en aquest títol, que obligui les institucions oficials a expressar-se ni tan sols preferiblement en català. Per això, quan consellers del Govern o dels Consells Insulars, o regidors dels Ajuntaments, s’expressen públicament en castellà –cosa freqüent tant en els mandats del PP com en els dels partits d’esquerres– no actuen en contra de la LNL. Com no hi actua qualsevol dependència del Govern que es dirigeix en castellà a un ciutadà que prèviament s’hi ha dirigit en català, com pot testimoniar el signatari d’aquest escrit per experiència pròpia.
Al títol II, dedicat a l’ensenyament, ja ens hi hem referit, i no hi insistiré. Només en remarcaré que la finalitat explícita que persegueix és que els alumnes “puguin utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final del període d'escolaritat obligatòria”. Pareixeria més lògic que la llei es limitàs a fixar com a objectiu la capacitat d’utilitzar el català, sense esmentar el castellà, perquè va ser feta, deien, per a la promoció del català, no del castellà… També hi sobra, perquè és indigna d’una llei i d’esprit provincià, la referència “amb especial atenció a les aportacions de les Illes Balears” de l’article 19, com si les aportacions de les Illes Balears fossin més importants que les de les altres regions en la contribució a la cultura catalana general.
El títol III està dedicat als mitjans de comunicació social. Com a la resta, és una llista de desitjos i bones intencions: el Govern “ha de promoure”, “ha d’estimular”, “ha d’impulsar”, “farà les gestions necessàries”, “promourà”, “potenciarà”, “ha de contribuir al foment”… Aquestes són les expressions repetides, gens concretades amb mesures específiques. És ver que des de 2005 emeten la ràdio i la televisió autonòmiques (IB3), però no sempre han tengut clara la qüestió de l’exclusivitat del català. ¿Els governs del PP contravenien l’article 28 quan feien fer les pel·lícules en castellà per IB3? Aquest article diu:
1.-El català, ha de ser la llengua usual en emissores de ràdio i de televisió i en altres mitjans de comunicació social de titularitat de l'Administració Autònoma o sotmesos a la seva gestió.
¿Què és la llengua usual? Si només les pel·lícules són en castellà i tota la resta és en català ¿es pot entendre que el català és la llengua usual? ¿I si es fan tertúlies o debats on la meitat dels participants parlen en castellà? Sí que el darrer govern del PP va infringir l’article 30, que prescriu la col·laboració amb altres comunitats de llengua catalana en matèria de ràdio i televisió, i la recepció de les seves emissions en català, perquè va arribar a impedir la recepció de TV3 a les Balears; i també va infringir l’article 32, que disposa que hi hagi ajudes econòmiques per a les publicacions en català, i les va retirar totes. Amb el govern actual aquests articles més o menys es compleixen, amb limitacions (diuen que pressupostàries). El que no es compleix –no crec que s’hagi complit mai– és el 31: el govern “potenciarà la producció i exhibició de pel·lícules realitzades, doblades o subtitulades en català, d'altres mitjans audiovisuals i d'edicions fonogràfiques en llengua catalana”. Veure una pel·lícula en català als cinemes de les Illes és tan possible com veure-la en rus… Ara, en el passat i –si no hi ha un canvi molt gros– en el futur.
Però el títol més transcendental per a la normalització real del català és el IV: “De la funció normalitzadora dels poders públics.” És el que hauria d’haver servit perquè la normalització arribàs al carrer, a tota la societat, perquè la gent, en general, es fes seu l’objectiu de donar presència pública a la llengua del país, perquè el català fos no només llengua de les institucions autonòmiques, sinó també llengua del comerç, del lleure, de l’esport, de l’activitat econòmica més important que té el país, que és el turisme. I ni tan sols es tractaria que ho fos exclusivament, perquè a una comunitat que rep cada any milions de visitants d’altres llengües i cultures hi ha d’haver una certa presència social d’altres llengües; això és normal i ningú no ho posa en dubte. Però que al carrer, per dir-ho vulgarment, el català sigui residual i prescindible, sigui pràcticament invisible, és el gran fracàs de l’anomenada normalització lingüística. És cert que no és exactament igual a totes les illes, ni a tots els pobles, però és la situació més general i més abundant, sobretot a les àrees més turístiques i més poblades, com la badia de Palma i l’illa d’Eivissa. En aquesta illa, l’únic nom que es mostra al turisme no català és Ibiza, que apareix a tots els cartells i pamflets promocionals, fins i tot als que fa el Consell d’Eivissa mateix. I és evident que els opuscles informatius en català ho són no perquè el català sigui la llengua del país, i oficial, sinó perquè hi ha un turisme potencial català (de Catalunya, s’entén) sensible a la qüestió lingüística, amb el qual es vol quedar bé. La prova n’és que aquests opuscles estan redactats en un model de llengua estàndard catalanocentral, evitant les formes lingüístiques balears acceptades per la normativa, i per tant ben correctes, que són les que lògicament haurien de ser preferibles en les publicacions illenques. Els opuscles no estan pensats no ja per als eivissencs, sinó ni tan sols per als mallorquins o els menorquins, que poden ser igualment turistes a Eivissa. Els opuscles en català són una deferència als turistes que arriben de Barcelona, no una afirmació de la pròpia identitat lingüística; a més a més, n’hi ha que inclouen castellanismes (Faro de Moscater) i també el nom duplicat Ibiza/Eivissa de la capital. El fet és que, amb excepcions parcials (perquè no són generals) d’alguns pobles de Mallorca de l’interior i de Menorca, el castellà domina sobradament la presència a la vida pública (publicitat i retolació comercial, marques i etiquetatge de productes autòctons, idioma de comunicació amb els clients). Cadenes comercials catalanes (no en faré propaganda) que a Catalunya retolen els seus establiments en català a les Balears ho fan en castellà (de vegades amb qualque concessió simbòlica, com ‘benvinguts’ o ‘gràcies per la vostra visita’). Centres comercials oberts durant aquestes 30 anys de suposada normalització, qualcuns aquests darreríssims anys, ignoren absolutament l’oficialitat del català. D’excepcions, n’hi ha qualcunes, però dins la immensa mar espanyolitzada son molt poc transcendents. És moltíssim més freqüent avui en dia veure retolació bilingüe espanyol-anglès/alemany, o trilingüe espanyol-anglès-alemany, que monolingüe català o bilingüe català-espanyol.
El problema a les Balears, doncs, no és que la llengua minvi de parlants o de comprenents, almenys teòricament: més del 80% dels enquestats per a l’Enquesta d’Usos Lingüístics de les Illes Balears de 2014 diu que sap parlar en català (vegeu l’article de Joan Melià “El català a les Illes Balears. 2014, primera aproximació”, a Llengua i Ús 57, 2n semestre 2015, ps. 61-74). El problema és que no hi ha cap incentiu social perquè el català sigui prou prestigiós per a ser usat normalment a tots els àmbits públics, i per això només un 27% dels possibles parlants l’usen als grans comerços i un 38% als petits comerços (ibidem). I per això mateix els comerços, petits i grans, majoritàriament en prescindeixen o el tenen present en funció simbòlica i intranscendent.
El ple del Consell Social de la Llengua Catalana, després d’anys d’inactivitat forçosa, l’octubre de 2015 va encomanar a la Ponència de Planificació que elaboràs un Pla General de Normalització Lingüística com a base de l’actuació en matèria de normalització del Govern de les Illes Balears i altres institucions públiques. Aquest document va ser acabat el 29 d’abril de 2016 i donat a conèixer al públic tot d’una. És un document molt llarg que fa un diagnòstic de la situació del català en tots els àmbits i proposa actuacions dels governants per a impulsar la normalització de la llengua on calgui. Immediatament els sectors contraris a la llengua catalana, que encara són molts i molt influents, s’escandalitzaren per les mesures proposades i acusaren el Govern de voler imposar el català al sector privat, a la qual cosa el Govern, a la defensiva, va replicar que mai farien cap imposició semblant, i que totes les actuacions serien en positiu. El fet és que ha passat ja més de mig any d’aquell ambiciós pla i encara no s’ha fet res; la immobilitat en aquesta qüestió continua igual, si exceptuam la convocatòria d’un premi “a la millor campanya publicitària en llengua catalana” per a 2016. Per cert que pel Decret 33/2016, de 10 de juny, es va modificar la composició del Consell Social de la Llengua Catalana, donant-hi cabuda a representants d’organitzacions socials molt diverses que abans no hi eren; inexplicablement, però, no s’hi contempla la inclusió, a dit Consell, de cap representant de l’Assemblea de Docents, que tant va fer durant l’era Bauzá per defensar la llengua a l’ensenyament i a tota la societat. No sabem si va ser un oblit involuntari o una decisió a posta, però segurament va ser injusta.
Podríem tractar encara d’altres qüestions referents a la llengua catalana durant aquests 30 anys de LNL, com la de la degradació i l’empobriment generals de la parla col·loquial, i d’altres. Però ho deixarem aquí. La Llei de Normalització Lingüística, una llei de desitjos i recomanacions, que no sanciona el seu propi incompliment, ha tengut una certa importància, no ho podem negar, però limitada als usos institucionals oficials i a l’ensenyament, i a donar de rebot al català una mínima presència social, fer-la visible dins uns certs àmbits. En qualsevol cas, res que no es pogués fer amb la simple declaració d’oficialitat. És molt lluny, encara, la normalització a què fa referència el títol, i és ben dubtós que si no hi ha un canvi dràstic i entusiasta de l’actuació institucional, en positiu i amb efectivitat, s’hi arribi, a la normalitat del català, a les Balears, en un termini raonablement pròxim. Però a fer commemoracions sempre hi som a temps.
*En versió un poc reduïda i lleugerament diferent, aquest article es va publicar a la revista “Serra d’Or” de gener de 2017.[soliloquy id=”226099″]
