Almansor

Us reprodueixo l’article publicat el juliol del 2010 a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta sobre la presència musulmana a la capital catalana.
El 6 de juliol del 985, les tropes d’Almansor saquegen Barcelona. I, probablement, aquest és un dels moments culminants del poder del Califat de Còrdova.
Muhammad ibn Abī ‘Amīr (més tard conegut amb el sobrenom d’Almansor) pertany al clan amirita. Un grup d’origen iemenita que havia arribat amb la primera onada musulmana que havia conquerit la Península Ibèrica a principi del segle VIII i que havia rebut una notable quantitat de terra. De fet, la família és coneguda per la seva fe religiosa i es troba ben situada en les estructures de poder. En concret, el seu pare té fama d’ascètic i de piadós; i el seu avi matern és un metge i un home de confiança del califa Abd al-Rahman III.
En aquest context, el nostre protagonista estudia dret i lletres a Còrdova, i el 967 esdevé intendent del príncep Abd al-Rahman, l’hereu de l’aleshores califa Al-Hàkam II. Tres anys després, a la mort del príncep, passa a ser l’administrador del nou hereu, el futur Hixam II.
Així, l’entronització d’aquest joveníssim califa, reclòs a la gàbia d’or de Medina Azahara, li permet acumular un poder gairebé il•limitat. Per aconseguir la benedicció del clergat, multiplica les donacions pietoses i, fins i tot, depura la biblioteca del califa de llibres de ciència i de filosofia contraris a la versió més literalista del sunnisme islàmic. I, en aquesta mateixa línia, per obtenir el suport de l’exèrcit, no dubta a impulsar diverses campanyes militars contra els territoris cristians i a casar-se amb la filla del general més prestigiós del califat (a qui, uns anys després, en un extraordinari exercici de cínic pragmatisme polític, no vacil•larà a escorxar i a decapitar).
Just després d’aquesta demostració de poder, adopta el títol honorífic d’Almansor (és a dir, el “victoriós”). En realitat, la seva política exterior consistirà en una impressionant (encara que sovint efímera) successió d’èxits militars tant al Magrib com al nord de la Península Ibèrica. Incloent-hi el saqueig de gran part del Comtat de Barcelona i de la seva capital.
Curiosament, les muralles de Barcelona no tornaran a cedir davant cap exèrcit estranger fins al 1652. Quasi set segles d’inexpugnabilitat que, malgrat tots els matisos que calguin, constitueix un dels símptomes més evidents de la fortalesa del país durant aquell llarg període. I, ara, a principis del segle XXI, després de 350 anys de repetits ultratges, hem d’aprofitar que les relacions internacionals no es resolen a cops de sabre per restituir la nostra plenitud nacional.