Aquest mot: “integració”, com totes les paraules que es converteixen en moda, per expressar una idea que es torna vigent, l’han desnaturalitzat. A mi no m’agrada, per tota l’assimilació que pot amagar. Però si m’agrada la d’incorporació. In corpore. Fer-se d’un cos que era aliè, estrany. Però, per a incorporar-nos, primer els migrants que hem triat aquestes terres per a implantar el nostre present i crear el nostre futur, com deia, primer hem de CONÈIXER. La gran majoria dels immigrants diem alguna vegada Quina complicació això d’Espanya, Catalunya i tot aquest kilombo!!!
Un dia em vaig cansar d’escoltar aquestes frases i vaig a acompanyar a un grup a Montjuïc, allí els vaig mostrar la esgarrifant petjada de les bales en el mur dels afusellaments. I ja mai van tornar, aquesta desena de compatriotes, a dir el que deien, l’horror i el sofriment els va posar en la disjuntiva de triar un bàndol, de prendre part. El tricentenari de la conquesta de València és una oportunitat per a aquestes explicacions.
Avui fan 300 anys que la Monarquia espanyola va prendre a sang i foc el Regne de València, ho va sotmetre per dret de conquesta i des de llavors, excepte breus etapes de relativa llibertat, com en la República Espanyola, del 36 al 39, s’ha imposat l’Estat espanyol. Entre moltes altres conseqüències, la conquesta de València i després de les Pitiusas, avui Illes balears, va preparar la caiguda de Barcelona (11 de setembre de 1714) i la destrucció de la societat catalana. Però també va significar la divisió de les terres de parla catalana, va crear les bases per a la divisió entre valencià i català.
Algú, algun paisà, atabalat amb papers, treball, malenconia , podrà dir-me: Che Diego, cortala amb la teva política, això va ser fan 300 anys, ni tan sols existia l’Argentina. Però resulta que aquesta setmana, el govern del PP de València, va ser derrotat per una resolució judicial. Intentava celebrar aquest 300 aniversari tancant els repetidors de la TV3, la TV nacional de Catalunya, per a impedir que la hi pugui veure a València i Balears.
Perquè quedi clar. No intentava competir amb altre mitjà, simplement, censurava el dret d’alguna part de la població valenciana a veure la TV en català. No, si coherència als feixistes no els falta. Tornar a esquarterar els Països catalans, però ara en les ones hertzianes, en la comunicació.
Clar que qualsevol immigrant pot dir: Això no és un problema meu. Que s’arreglin els espanyols amb les seves baralles. I això em recorda a la família d’un amic meu, irlandesos de Hurlingham. Que deien que això dels desapareguts era un problema dels criolls, fins que es van segrestar a tota la Parròquia de San Patrici. Per sort aquí no ens toquen èpoques tan dramàtiques, però la realitat ve en paquet tancat.
No pots triar una part si i una altra no. L’agafes o la deixes. I abans o després, els que hem vingut a viure aquí, haurem de definir-nos que part estem. De l’Estat espanyol, el d’Iberia, Telefònica, Repsol, Gas Natural, BBVA, etc. O la cultura de Serrat, la de Facón Gran (Josep Font), la de Pau Casals, la de Margarita Xirgu, la de Jordi, el amic de l’escola d’algun dels nostres fills/as.
De part de la nació que ens va donar el truc, que ens va donar la paraula Che, que defineix bona part de la identitat argentina, de la València que durant 300 anys, ha estat capaç de mantenir viva la llum de la seva cultura i de la seva identitat.
Jo, per si algú no ho havia notat, ja ho tinc clar.
Força xiquets, que del 2014 no passarà.
