AL·LUCINARAN AMB ESPANYA

Montoro ha declarat aquesta setmana que Espanya al·lucinarà el món per com sortirà de la crisi. La ignorància és molt agosarada. Oimés en els dies on acaben de sortir les xifres de l’evolució del deute i del dèficit que es considerarien molt preocupants per qualsevol observador econòmic, que no sigui dels ideologitzats. Falangistes com Juan Valverde que acusa Catalunya de ser un llast econòmic per Espanya i demana bombardejar-la. Bé, doncs, un observador fred veuria el fiasco després de la concessió per la UE de més flexibilitat en el dèficit a l’Estat espanyol; i que aquest n’hagi aconseguit una de suplementària exigint a les autonomies una acceleració de l’eliminació del dèficit per sobre del que reclama Europa. L’estat dispara el seu deute fins el 92,2% del PIB, essent el que correspon a l’administració central el 80,1%, quan aquesta significa només poc més del 50% de la despesa. I el deute corresponent a les autonomies només és el 18%, quan la despesa que li correspon s’acosta al doble d’aquest percentatge. I finalment als vilipendiats ajuntaments que gestionen aproximadament un 12% dels recursos públics només endossen el 4,2% del deute total.
Si els senyors de negre, que de tant en tant ens visiten, es limiten a mirar l’arbre de la banca, no veuran l’immens bosc de brots podrits que hi ha a Espanya. Aquesta desproporció en l’aplicació de la flexibilitat deficitària que provoca encara una més gran proporció del dèficit i el deute de l’administració central té molt delicte. Perquè la gestió dels pilars de l’Estat del benestar: sanitat, escola i serveis socials estan traspassats a les autonomies. I aquí és on l’Estat s’ha acarnissat, però també de forma asimètrica. Perquè? Perquè el stock de capital públic és absolutament divers en relació al nombre d’habitants. Així, tenim que les autonomies del corredor mediterrani tenen una ratio d’instal·lacions públiques per habitant molt per sota de la mitjana d’Espanya, com a resultat d’un endèmic maltractament fiscal tinguin dèficit com Catalunya, València o Balears o tinguin un escàs superàvit com Múrcia i l’Andalusia oriental. En aquestes condicions de poca oferta pública relativa i d’injustos ingressos, l’austeritat ordenada per Madrid té efectes devastadors. Catalunya (no sé València que està en fallida i Balears catatònica, ambdues amb presidents atiant l’autoodi identitari com a cortina de fum) ja porta diverses baixades de sous als funcionaris, tres pagues extres sense cobrar i milers de persones al carrer. Algú dels que prediquen les bondats de la unitat d’Espanya em pot doanr arguments sòlids per que pugui comprendre com Monago amb el 30% d’atur i el 33% de funcionaris pot abaixar impostos, complementar pensions i gestionar un estat del benestar suec amb economia africana?
Però no ens desviem del tema. Algú d’aquest energúmens partidaris de la unitat d’Espanya que estan insultant i amenaçant dia sí, dia també, em pot donar algun argument que justifiqui que un Estat central que ja no controla sanitat, escola ni serveis socials, sigui el que s’està endeutant més? Com cada trimestre ja és un clàssic, per exemple, la desviació a l’alça de les despeses del Ministeri de Defensa en mils de milions? Com amb aquesta situació, l’aparell central de l’estat pràcticament no ha expulsat ningú dels seus cossos de funcionaris, que tampoc han rebut cap retallada notable? I com a aquesta desviació clarament esbiaixada de les mesures d’austeritat a favor de la burocràcia central, s’hi afegeix una aposta descarada de recentralització setmanal de noves competències que voldrà dir de facto la duplicitat d’entrada en tots els camps de gestió per una ràpida i progressiva liquidació de les autonomies a favor de l’aparell central de l’Estat que no només no disminuirà sinó que es tornarà a inflar com un malalt obès. Les darreres el cop d’Estat en telecomunicacions i en control de parcs naturals.
Un observador econòmic neutre, que no sigui de la secta sacerdotal de la FAES, ha de quedar estupefacte davant el que són mesures estructurals que aboquen un Estat que ja sortia amb els peus de fang, d’una bombolla immobiliària i de turisme de baix valor afegit, a l’empobriment de llarga durada i a una substitució demogràfica de gran calat: els joves espanyols preparats emigrant cap a Europa i el món, i els immigrants africans que surten de la misèria quedant-se a la península en una economia de la pobresa.
El procés cap a la independència de Catalunya que aixeca tantes passions i alhora tantes cortines de fum aquests dies, ha llençat una pedra al mig de les pútrides i obscures aigües peninsulars. Per això, a Esperanza Aguirre al Círculo Ecuestre de Barcelona se li va entendre tot. L’invent de l’Estat de les autonomies per frenar Euskadi i Catalunya ha estat un desastre. Liquidem-lo i preservem un estatus especial per ambdues, perquè si no ens quedarem tirats. Cal catalanitzar Espanya, és a dir manar amb mentalitat d’economia productiva i cal respectar la cultura catalana. Ambdues afirmacions arribades 30 anys tard. La intoxicació antisemítica anticatalana perpetua una constant entre la classe dirigent espanyola: els catalans no poden manar. I pel que fa a la llengua només cal veure que estan fent els camarades d’Aguirre allà on manen Aragó, València i Balears: l’obertura d’autèntiques guerres civils, que potser els permeten victòries pírriques “per a ofrenar noves glòries a Espanya” però que bloquegen tres comunitats que juntament amb Catalunya i amb la tradició de la Corona d’Aragó, són les que podrien treure el carro ibèric del pedregar.
Montoro, escolta ministre, a aquest pas Espanya al·lucinarà el món.                                                                           (Article que es publicarà avui a Economia Digital)