Us faig a mans l’article publicat al març del 2011 per a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta sobre un dels clàssics de tots els temps
L’any 1936, Margaret Mitchell va publicar l’exitosa novel·la Allò que el vent s’endugué. Amb un milió d’exemplars venuts, va rebre el premi Pulitzer un any després, i va arribar al cim de la fama gràcies a la versió cinematogràfica, l’any 1939. Es va consagrar, així, com una de les obres mestres de la història del cinema.
El discurs narratiu de la novel·la de la infantesa de Mitchell demostra que l’autora va créixer tot escoltant la gent gran del seu entorn, la majoria, blancs sudistes que havien viscut la guerra de Secessió nord-americana (1861-1865) i la seva reconstrucció. Per això la visió que n’aporta reflecteix l’entorn dels vençuts, que van lluitar contra el nord per preservar l’esclavitud i que van viure l’amarga derrota com un daltabaix que els va desfer el sistema de valors per sempre. En aquest sentit, es podria parlar del sud prebèl·lic com una comunitat feliç que va ser destruïda per l’agressió del nord. Una regió que defensava una societat esclavista, gairebé idíl·lica, en què les relacions amo-esclau estaven humanitzades i es basaven en un tracte d’igual a igual i en una jurisprudència amb garanties.
Mitchell, una dona blanca del sud dels Estats Units, va viure un dels moments més durs de l’exclusió racial i l’apogeu del segon Ku Klux Klan (1915-1924). Tanmateix, l’autora no pot eludir cert maniqueisme en caracteritzar els personatges negres com a bons, lleials i generosos, en contraposició als blancs, més roïns, dominants i venjatius. Però també és veritat que, en un fragment de la novel·la, irrompen els membres del KKK amb set de justícia, enfrontats a l’ocupació militar ianqui i al pillatge de negres i blancs socialment exclosos que s’han vist afavorits per la mateixa ocupació. I precisament en un dels passatges del llibre, Mitchell també revela la doble moral de la societat del nord, que, tot i lluitar per abolir l’esclavitud, tracta les persones negres amb menyspreu i crueltat, i mostra un racisme molt més epidèrmic del que podria semblar.
Allò que el vent s’endugué, doncs, és una novel·la en què Margaret Mitchell reflexiona sobre la supremacia blanca en la societat sudista prebèl·lica, analitza la posterior pèrdua d’aquests privilegis racials, i no s’estalvia crítiques a l’entorn en què va créixer, una societat marcada pel dogmatisme, la cega obcecació i la incapacitat evolutiva dels seus pobladors davant les fites que els nous temps els imposaven. Uns prejudicis racials que rares vegades l’ésser humà ha pogut o es podrà treure mai de sobre.
