Fa un temps que els espanyolistes treuen pit i ens acusen, als catalans demòcrates, de voler fer de Catalunya el País de les Prohibicions. I si ho diuen ells, que de prohibir i reprimir en saben molt, millor serà que hi pensem una mica, en tot això.
Potser la nostra Alícia, la més nostrada, i el seu amic Albert, també es van adormir al peu d’un arbre i van somniar que anaven a una altra terra, on les prohibicions eren a l’ordre del dia.
Una terra com, posem per cas, Espanya, on la seva Constitució imposa l’espanyol com a llengua que tothom ha de conèixer, però no pas parlar, tot i que proveu de parlar en català amb la policia espanyola, per exemple, i veureu quin gran tracte rebreu.
Una terra com, posem per cas, Espanya, on la seva Constitució prohibeix que les seves comunitats (autònomes?) es puguin unir o federar.
Una terra com, posem per cas, Espanya, on als seus màxims òrgans de representació popular, com són el Congrés i el Senat, està prohibit parlar en català, tot i que no explícitament.
Una terra com, posem per cas, Espanya, on l’espanyol s’imposa dia sí i dia també als catalans i catalanes que no poden fer una vida normal en la seva pròpia llengua al seu propi país.
Una terra com, posem per cas, Espanya, on encara avui dia hi ha companyies aèries estrangeres que tenen la prohibició d’enllaçar directament amb l’aeroport de Barcelona.
Una terra com, posem per cas, Espanya, on està prohibit que a Catalunya puguem demanar democràticament la veu del poble sobre si volem o no seguir formant part d’un Estat que no ens vol.
Una terra com, posem per cas, Espanya, on està prohibit que les federacions esportives catalanes (que són, de fet, d’àmbit privat) puguin competir lliurement a l’estranger, i on els esportistes catalans estan obligats a competir sota bandera espanyola, sota pena de sancions.
Una terra com, posem per cas, Espanya, on el seu Tribunal Constitucional actua com si fossin els intèrprets divins d’una llei superior no terrenal i prohibeix als catalans, entre d’altres coses, que la nostra llengua sigui d’ús preferent al nostre país, que tinguem un tracte fiscal una mica menys injust, que gaudim d’un sistema judicial més proper i eficient, o fins i tot, que ens en puguem dir com nosaltres vulguem.
Un país, al cap i a la fi, on Catalunya és una nacionalitat però no pas una nació (ni tan sols dins un preàmbul de paper mullat), un país que té una llengua que a ningú se li pot demanar que usi o respecti, un país on les lleis democràtiques aprovades pels nostres representants són, sistemàticament, trepitjades i humiliades. Un país que volen que no tingui ni passat ni futur. Però el futur, per definició, sempre està per escriure. Serem tan passerells que deixarem que ens l’escrigui qui fa segles que treballa incansablement per una Catalunya provinciana i insignificant?
