Us faig a mans l’article publicat a El Temps al juliol del 2009 sobre el llançament de les dues bombes atòmiques.
El 6 d’agost de 1945 els Estats Units llancen una bomba atòmica sobre Hiroshima. Actualment és una decisió difícil d’entendre. Un reguitzell de preguntes es precipiten a les nostres ments. Com és possible prendre una decisió d’aquesta mena? És que potser no sabien les conseqüències que tindria? O és que no eren conscients dels efectes de la radioactivitat a llarg termini?
Totes aquestes preguntes, però, són desproveïdes de gairebé qualsevol mena de sentit amb el llançament d’una segona bomba a Nagasaki, el 9 d’agost de 1945, tres dies després de la d’Hiroshima. De fet, en el moment de prendre la decisió d’aquest segon bombardeig atòmic sobre una ciutat indefensa, ja no hi ha cap dubte sobre les terrorífiques conseqüències per a la població. I, així i tot, la bomba esclata.
No han mancat mai arguments per intentar justificar-ho. Els nord-americans ja havien assumit enormes sacrificis durant aquella guerra. És possible que les dues explosions atòmiques causessin menys víctimes que les que hauria produït un desembarcament convencional a les platges japoneses. Les bombes convencionals sobre ciutats europees (com ara Dresde) havien provocat més morts. La prolongació de la guerra hauria servit perquè els soviètics guanyessin ulteriors posicions a la península de Corea i, fins i tot, al nord del Japó.
Tot plegat ha estat discutit durant dècades i, evidentment, aquest article no pretén resoldre la qüestió. Ans al contrari. En realitat hi ha una altra perspectiva força inquietant que poc sovint es té en compte. Com és que el Japó no es va rendir després de l’impacte de la primera bomba atòmica? Com és que tres dies després de la primera explosió encara no havia capitulat? Encara més. Com és possible que, fins i tot després de la destrucció de Nagasaki, encara trigués uns quants dies a claudicar definitivament?
Potser aquestes preguntes tenen dues respostes possibles. La primera, l’obcecació del règim imperial japonès en la lluita i l’esperit de sacrifici sobrehumà que caracteritzava els seus oficials, militars i funcionaris civils. La segona, la incapacitat de comprendre la magnitud de la tragèdia. Perquè, durant moltes i moltes hores, les notícies que arribaven dels voltants d’Hiroshima devien resultar francament inversemblants, alhora que cap telèfon de la ciutat no responia als milers de trucades que es feien des de Tòquio. Senzillament, perquè tant els aparells com aquells que els haurien pogut respondre havien deixat d’existir. Estaven, literalment, desintegrats.
[soliloquy id=”226004″]
