A les primeres eleccions municipals democràtiques, el 1979, els aspirants a alcalde es presentaven amb uns programes ben senzills. Simplement es tractava d’assumir les reivindicacions veïnals, moltes d’elles dirigides a la construcció física de les viles i ciutats. Els municipis heredats del franquisme estaven a mig fer o desfets del tot. Serveis bàsics com asfaltatge, clavegueram o places públiques eren l’eix central de la proposta electoral i posterior programa de govern dels primers alcaldes democràtics. Després incorporaven la participació, l’obertura de les festes majors, i llavors l’acció del govern local anava encarrilada.
Trenta anys després, els alcaldes ho tenen més magre. La construcció física està feta i refeta. L’urbanisme fins i tot ha estat massa cabdal en la gestió de la majoria d’ajuntaments. Ara, però, el problema és la construcció social. Els alcaldes d’avui han de fer front a realitats socials molt més complexes que les de la transició i la democràcia primerenca. Tenim societats més complexes, i ajuntaments que han fet front a massa serveis i obligacions impròpies. Han estirat més el braç que la màniga, i han hagut de suplir l’absència d’altres administracions caient en la perversió de recaptar més (l’IBI de la construcció ha estat l’estrella en els anys de la bombolla immobiliària) per prestar més serveis dels que legalment estaven obligats.
Aquests dies veiem Vic, El Vendrell, Salt, La Jonquera, Mataró, Barcelona… Un còctel d’immigració, inseguretat i prostitució que situa la figura d’alguns alcaldes en primera línia mediàtica. Són els primers a rebre les patacades d’una crisi econòmica i financera que lògicament supera els seus àmbits municipals. Són els primers a capitalitzar els conflictes originats per legislacions que els traspassen la patata calenta des de dalt. Són també els primers a qui els ciutadans que pateixen la crisi i se senten insegurs o amenaçats els aturen pel carrer o els increpen en els plens municipals. Tenen colors polítics de tota mena i es dediquen a la política en temps difícils. Com diria l’eslògan, Temps difícils, alcaldes sols.
