Al País Valencià cal situar el dret a decidir al centre del debat polític

Bona part dels interrogants i les incomprensions habituals sobre el País Valencià es poden respondre amb certa facilitat si constatem el fet dicotòmic que ací es fa, majoritàriament: cultura catalana i política espanyola.  El proppassat 23 de gener,  mentre al Parlament d’amunt es debatia i votava la Declaració de Sobirania del Poble Català, al País Valencià la majoria d’organitzacions i mitjans de comunicació feien com si res passara i miraven cap una altra banda. Res més lluny de la realitat. Només calia entrar en les xarxes socials i veure com milers de persones seguien amb evident interès el debat i les seves conseqüències. Al Parlament d’amunt també s’estava debatent part del nostre futur polític.  Però tanmateix tant aquí com allà es dissimulava les implicacions nacionals (de Països Catalans) que tenia el debat. 
 
El dia 24, mentre que els mitjans de tot el món es feien ressò de la importància política de l’aprovació pràcticament 2/3 de la Cambra Catalana de la Declaració de Sobirania, es feia molt difícil trobar-ne informació als mitjans del País Valencià i menys encara declaracions dels partits polítics.  El més atrevit era el president Fabra, que aprofitava per oferir a les empreses situades al Principat que s’instal·laren al País Valencià. (ironies de la vida: era com dir-los que marxeren de Catalunya per  instal·lar-se… als Països Catalans). La teòrica desídia no era menor entre la societat organitzada. Ni comunicats, ni convocatòries, ni referències expresses. Això si, mobilitzacions culturals a dojo, per la TV3, en defensa de la llengua catalana, en defensa de l’escola pública en català, agermanament de pobles valencians amb pobles de les Illes, etc.  Era com si una rara epidèmia fera que quan es creua el Sènia, allò polític es torne automàticament en fet cultural, i viceversa.
 
Més enllà de l’anècdota, el fet té una transcendència enorme, perquè és un reflex d’una forma d’entendre l’activitat pública. És com si el poble valencià, a més de patir tots els efectes de la dominació espanyola, ens haguéssim autoimposat una condemna complementària que ens impediria fer política en clau nacional. Podem fer, això sí, cultura catalana i també podem fer política, sindicalisme, ens podem mobilitzar, etc, però a condició que ho fem en clau espanyola.  Amb aquestes coordenades de poc serveix per exemple que la ciutat de València siga la que més manifestacions i protestes haja tingut durant tot el 2012 de tota Europa. O que cada vegada que hi ha manifestacions a Madrid, isquen del País Valencià més autobusos plens de manifestants que d’enlloc, o que bona part d’eixes persones tinguem com a llengua vehicular el català. De poc serveix, perquè és com si juguéssim una partida d’escacs o un partit de futbol amb les normes trucades. Amb eixes normes mai podrem guanyar.
 
Nogensmenys, és possible un canvi d’escenari a curt i mitjà termini. A hores d’ara, qui més o qui menys veu com una possibilitat factible el fet que el PP perda la majoria absoluta que té al Parlament d’abaix i als principals ajuntament valencians. Sense aquesta majoria i sense previsibles aliats per a compensar-la, es comença a albirar una majoria diferent. Acostumats com estem a la foto fixa, el recanvi possible no pot ser sinó una majoria composta per les delegacions valencianes del PSOE, de IU i d’Equo més el Bloc, que conforma amb aquest darrer partit espanyol la coalició Compromís. Les paradoxes de la política faran que un partit com el PSOE en hores baixes, amb segurament uns resultats dels més dolents de la seva història, ple de contradiccions, sense un lideratge clar ni acceptat per les distintes famílies,  puga tornar a governar la Generalitat de baix després de uns 20 anys.
 
Per a fer realitat aquesta possibilitat, els partits polítics implicats s’han dotat d’un pla de campanya que no modifica el que han fet els darrers anys, situant com a eix de tota la seva política la denuncia de la corrupció. Seria injust no reconèixer que a més de la corrupció els partits esmentats han fet denuncies i propostes d’un abast divers, però, també és cert que no han sabut o volgut situar al centre del debat polític una altra qüestió que la corrupció. És cert que ha segut aquesta corrupció dels càrrecs del PP, unida a una situació de crisi del capital i el seus efectes i una gestió merament especulativa,  la que ha fet trontollar la seva còmoda majoria; la que va provocar la dimissió de Camps i companyia, la que ha provocat diverses remodelacions del govern de Fabra i la que li pot fer perdre la majoria absoluta, però una vegada desallotjada del govern la gent reconeguda com a corrupta, la que queda acaba la mateixa política  neoliberal i megalòmana.
 
Entre les preguntes que hem de contestar hi ha: quina política farà el possible govern tripartit entrant? Quin grau d’utilitat tindran a l’hora de superar la doble personalitat imposada  al País Valencià? Podem aprofitar els canvis per acumular forces per a un canvi més profund? Si ens atenem a al que és conegut empíricament, la delegació del PSOE, tot i comptant que no entri en la sendera de la corrupció,  no ha fet mai cap política que la diferencie substancialment dels seus homòlegs a Madrid o Sevilla: polítiques neoliberals amb guants de vellut i formes més formalment demòcrates que el PP, amb alguna promesa socialdemòcrata de segon nivell. Cal recordar que ni el PSOE de l’època de Felipe Gonzalez, ni el de l’època de Zapatero, ni els actual governants d’Andalusia o Astúries,  han fet una altra cosa que aplicar l’agenda neoliberal. Amb la diferència que tant Andalusia com Astúries són receptores netes d’inversió per part de l’Estat i de la UE, mentre que al País Valencià, abans i ara, ens espolien tots els anys uns 6.000 a 6.500 milions d’euros.
 
Els altres hipotètics socis del tripartit a la valenciana tampoc van molt més enllà a l’hora de practicar polítiques alternatives. Si ens atenem a les seves propostes programàtiques i a les seves intervencions parlamentàries, ens trobarem amb propostes d’un tarannà reformista més i menys dur des d’Esquerra Unida, i propostes de política social liberal que defensa Compromís.  Tanmateix,  la pràctica dels uns i dels altres dins els governs autonòmics i municipals no difereix essencialment de la del PSOE. A més, cal tenir en compte que sense una política clara de tall rupturista, ni les forces integrants d’aquest possible tripartit, ni altres de semblants estarien en condicions de poder fer una altra política econòmica o social. L’exemple més paradigmàtic de la impossibilitat d’aplicar avui cap programa socialdemòcrata el tenim a la veïna república francesa, on  el “socialista” Hollande n’ha tingut prou amb poc més de 6 mesos per a convertir-se en el gran defensor de les polítiques neoliberals, de les multinacionals en general i de les energètiques en particular, fins i tot bombardejant excolònies per a garantir-ne l’urani. 
Avui resta clar que sense trencar amb les polítiques neoliberals i imperialistes no hi ha espai per a polítiques redistributives i de caire social i menys encara socialistes. Certament, una gestió més eficaç, menys corrupció i una major transparència donarà una mica d’alè a un País que s’asfixia constantment, però els grans problemes restaran sense solució. Si es dóna aquesta previsible incapacitat per respondre a les necessitats més urgents del poble treballador, unida a les contradiccions internes i de lideratge en dos dels tres socis del tripartit, podem albirar una legislatura amortitzada abans de començar i una nova onada de desànim generalitzat.
 
Davant les circumstancies descrites, convé aclarir que no hem de topar necessàriament i obligatòria amb un atzucac, que unes altres opcions són possibles a condició, però, que aquestes responguen a tres ítems determinants. El primer, és que s’ha de partir del fet que tota política ha de ser feta al servei de la majoria social. Ja no hi ha punts intermedis ni equidistants ni tants sols a nivell teòric.  O es governa a favor del capital o es fa política per al, pel i des del poble. Això suposa, d’entrada, el trencament amb tot tipus d’idealisme socialdemòcrata, de seguidisme de l’agenda neoliberal, l’enfrontament amb les polítiques de Madrid i de la Unió Europea i amb la “nostra” burgesia local.
El segon ítem parteix de la constatació que per a  poder portar a treme aquesta política es fa prèviament necessari un procés d’empoderament social, amb el poble mobilitzat i participant activament de la pressa de decisions. En termes clàssics parlaríem de dotar-nos d’un contrapoder popular. Sense aquesta mobilització i organització social és totalment impossible cap política seriosament d’esquerres. No n’hi ha prou de votar i desitjar uns canvis per la via del miracle o de l’idealisme.  El tercer ítem suposa el necessari canvi ideològic a nivell popular per passar de sentir-nos i actuar com a persones súbdites a sentir-nos com a propietàries de la nostra vida i el nostre futur, fent valdre el dret a decidir individual i, sobretot, col·lectiu. Sense aquest canvi és totalment impossible pensar en canvis d’alguna  transcendència.
 
És clar que avui, cap d’aquest tres ítems  es donen al País Valencià i que el possible govern que pronostiquem no respon tampoc a dites necessitats. Precisament per això cal acompanyar els canvis que es produiran per la mateixa dinàmica del sistema amb aquells que es necessiten per tal  generar dinàmiques que ens acosten d’una manera dialèctica a un escenari d’acumulació de forces pròpies. Cal generar un gran moviment democràtic i rupturista que trenque definitivament amb els llast del neofranquisme i les seves estructures, superant els partits polítics i el sindicalisme reformista i espanyol. Un gran moviment amb valors de radicalitat  profundament democràtics,  superador dels límits imposats per la constitució espanyola, recuperador sense complexos de la cultura i la nacionalitat catalana i que situe el dret a decidir como a fita inajornable. Ens cal recuperar i construir un moviment per la ruptura democràtica que en el seu dia van malbaratar les forces que pactaren amb el franquisme reformista.
 
Per a fer possible aquest canvis que plantegem es fa necessari que els nuclis de l’Esquerra Independentista es convertisquen en l’agent polític que dinamitze aquest ampli moviment fent valdre en tot moment els interessos col·lectius del poble treballador, mitjançant la construcció de la Unitat Popular. L’avui encara esquifida Esquerra Independentista necessita jugar un rol multifacètic, creixent numèricament i madurant políticament, garantint que alhora que es desplega la Unitat popular per tot el País Valencià, s’impulsa també el desenvolupament de les estructures que possibilitaran l’exercici del Dret a Decidir.  Tancaríem així un llarguíssim període d’anormalitat, superant la doble personalitat imposada al País Valencià.
 
Antoni Infante
 
  *Aquest article apareixerà publicat en una versió a la revista La Veu de la Terra núm.103, portaveu de l'MDT.