Al congrés, debat i votació legalització de la marihuana

Dimarts vinent, el Plenari del Congrés debatrà i votarà una iniciativa republicana que pretén instar el govern espanyol a legalitzar i regular el cultiu, venda i consum de cànnabis. Amb tot, la mateixa proposta inclou un altre punt de debat i votació perquè el Congrés dels Diputats creï una subcomissió d’estudi que n’aplani el camí. Coneixem la posició del govern espanyol pel que fa al primer punt (en Gallardón la va deixar clara la setmana passada responent l’Alfred Bosch), però és bo que la resta de Grups parlamentaris es vegin obligats a posicionar-se i, esperem, a reclamar de totes totes la creació de la subcomissió.
Perquè ja n’hi ha prou d’hipocresies. Segons totes les estadístiques el cànnabis és accessible a la població, en conseqüència la seva legalització no hauria de significar un increment significatiu del consum i, en canvi, se’n beneficiaria la mateixa societat, tot descriminalitzant el ciutadà consumidor i desarticulant les màfies que el trafiquen. Prou de considerar el consumidor de marihuana un mena de delinqüent, al marge que el mòbil del consum radiqui en necessitats terapèutiques per suportar dolors, com a tranquil•litzant o per raons estrictament lúdiques.
L’hipotètic consum de cànnabis per part d’una persona s’ha de basar en la lliure responsabilitat, raó per la qual, una vegada legalitzat, és possible fomentar-li’n un ús saludable, en fer-lo conèixedor dels riscos que assumeix, com passa alhora amb el tabac i l’alcohol. Quin sentit té que pugui decidir lliurement consumir un producte i no pas l’altre?
Una vegada legalitzat el cànnabis, caldria regular-lo. D’aquí la necessitat de fer-ne un bon debat: cal restringir-ne l’ús en uns llocs determinats? Com i on s’expèn? N’hi ha prou amb els clubs i associacions avui existents (300 a Catalunya, que agrupen més de 150.000 consumidors)? Qui i com intervé en els controls de salut pública? Quines són les mesures a establir per tal de garantir la protecció dels menors?
A quina fiscalitat se sotmet? Perquè, certament, la legalització de la marihuana comportaria, sens dubte, fer aflorar un sector important de l’economia i, en conseqüència, beneficiaria econòmicament l’administració (també municipal, recordeu el cas Rasquera aturat per l’autoritat judicial), bo restant-hi, alhora, despeses actuals destinades a policia, interns en presons, etc.
En tot cas, hi ha qui, ancorat en l’immobilisme, la hipocresia i la demagògia (en Gallardón va arribar a afirmar que ERC reclamava la legalització per finançar la independència), té por a legislar la complexitat. Hi ha qui justifica tots els sofriments actuals (retallades en la sanitat, educació, desnonaments, congelació de programes socials, etc…) en nom de la necessitats d’ingressos. “Todo por la pasta”, que deia aquell. Però en canvi, emparant-se en una moral decadent renuncien a normalitzar un fet (agradi o no) social, el consum de cànnabis.
Com ara fa i predica el ministre Gallardón: neoliberalisme per a tot allò que interessa (taxes judicials i justícia només per a qui pugui pagar-se-la per tal d’ingressar cabals) i integrisme moral per a la resta d’afers.