El dijous dia 4, a les 7 de la tarda, omplirem de gom a gom la plaça Sant Jaume per deixar dit que la visita del cap de l’Estat del Vaticà no és, avui per avui, la millor visita que podem rebre. Perquè, a hores d’ara, la jerarquia de l’Església catòlica és una rèmora per al progrés social i cultural de la nostra societat. I no se n’anamaguen, dels seus objectius: sense cap mena de pudor, els bisbes espanyols (amb la complicitat dels catalans, aliens ja a una tradició progressista de l’Església catalana cada vegada més llunyana i difusa) han anat dinamitant les migrades polítiques en favor de la intensificació dels drets de ciutadania. En són exemples paradigmàtics l’ofensiva en contra del dret de les dones a interrompre l’embaràs (raó per la qual la llei no ha estat tan avançada com hagués calgut), el suport a la dreta espanyola a l’hora de sabotejar l’assignatura d’educació per a la ciutadania o la voluntat de mantenir el control ideològic sobre el comportament sexual de les persones. Xantatge, en definitiva, als poders públics prou permanent materialitzat en convocatòries de mobilitzacions al carrer, tot i coincidir, fins i tot, en una moment en què l’Església rep de l’Estat més recursos que mai.
Però els poders públics han tirat la tovallola i, malgrat la crisi econòmica que arrosseguem, Generalitat, Diputació de Barcelona i Ajuntament han decidit esmerçar diners públics (i molts) per tal de finançar la visita i estada de Benet XVI. Per això, només ens queda sortir al carrer a cridar que ja n’hi ha prou. Hem hagut de presenciar com l’ensenyament de la religió guanyava l’àmbit de la presència a l’escola, hem hagut d’assumir que el Concordat preconstitucional (que blinda el finançament públic de l’Església i impedeix fins i tot l’aconfessionalitat de l’Estat) deixava de ser qüestionat per les esquerres, i anem contemplant com les religions van guanyant l’espai públic (també el de la declaració de renda) en detriment de la neutralitat religiosa i la laïcitat.
I l’esquerra espanyola ni tan sols s’atreveix a modificar la llei de llibertat religiosa de l’any 1980. No hi fa res que la societat d’aleshores res tingui a veure amb l’actual. El fet és que la influència de la jerarquia catòlica determina, amb estreta aliança amb la resta de confessions religioses que aspiren a repartir-se el pastís d’un societat que ja és a la cantonada en què la llibertat de consciència estarà supeditada a la llibertat de religió, l’agenda, la gran i la petita, de les nostres institucions.
De la gran, treieu-ne l’exemple de la manera com s’amaga el que realment costarà el viatge. De la petita, un altre botó de mostra: el dia 26, se celebrarà un judici contra el Departament de Salut de la Generalitat perquè una ciutadana catalana s’ha vist obligada, en exercici de la seva professió mèdica, a treballar sota presència de símbols religiosos.
Per això, perquè ja n’estem farts, anirem a la plaça Sant Jaume i cridarem que nosaltres no l’esperem.
