Observant el comportament i sobretot el tarannà dels protagonistes polítics del recent referèndum d’Escòcia, ha augmentat massivament el nombre de catalans que els agradaria ser súbdits, ni que fos colonials, del Regne Unit de la Gran Bretanya./
Quan els unionistes van témer en un moment que podien perdre, van treure una gran pastanaga del barret i van fer signar tots els líders britànics un manifest prometent importants noves competències polítiques i fiscals a Escòcia. Davant dels resultats positius pel Sí, un Cameron, elegant i exquisit, en comptes de seguir la marca espanyola de “sostenello y no enmedallo”, va reconèixer que 1.600.000 ciutadans perdedors havien de ser tinguts en compte. I ell que és conservador, i per tant, per principi oposat a qualsevol canvi, va reconèixer que els britànics s’haurien de governar d’una altra manera: escoltant més els ciutadans i donant amples poders a les nacions constitutives: Escòcia, Gal•les i Irlanda. Per tant, de totes maneres, Escòcia hi ha guanyat. Una altra dada interessant. La campanya es va basar en arguments socio-econòmics i de bona governança. En cap cas en aspectes culturals o d’identitat. Saben perquè? Perquè els britànics sempre han reconegut que el seu estat està compost de quatre nacions i cultures, han respectat els seus símbols, les seves emocions, la seva cultura, fins i tot conservant competències exclusives claus com l’educació, en el cas d’Escòcia./
Per tant, des d’una òptica econòmica, que és la que sol interessar els lectors d’Economia Digital, el principal guany econòmic, no és que Escòcia hagi decidit quedar-se, sinó que ho hagi fet de forma pacífica i democràtica, amb el ple suport de l’Estat. Aquesta prova de foc fa pujar la Gran Bretanya molts escalons més en el rànking de territoris d’estabilitat garantida i de seguretat jurídica. Espanya, amb l’actitud totalment contrària a la de Gran Bretanya, escudant-se en arguments jurídics, quan es tracta d’un problema polític, està baixant contínuament escalons com a país insegur i de dubtosa seguretat jurídica. Oimés quan el Govern de Madrid ja anuncia el resultat de les deliberacions dels tribunals abans que s’hi posin./
Dit tot això, dues darreres reflexions. Primera. Els partidaris del NO han estat demòcrates a voltes seductors, però que han jugat fort les seves cartes: el poder financer del City i el seu control de tots els media, inclòs la BBC que ha aparcat el seu professionalisme asèptic per prendre partit. O sigui que el 45% dels sís, partint fa un any des del 30%, té un enorme mèrit perquè s’ha hagut de guanyar a contracorrent. La desafecció política també ve quan, tot i que et deixen votar, t’adones del control mediàtico-financer dels creadors d’opinió./
Darrera. A Barroso i a Shultz se’ls ha vist el plumero. Escòcia independent hagués estat un problema per la UE? Pels buròcrates i per la cúpula dels Estat grans vinculats a les oligarquies potser sí, però pels ciutadans hagués estat un senyal que l’empoderament ciutadà, que va més enllà de la sobirania nacional, que ha significat el procés escocès, tenia una via de sortida al si de la Unió. Ara, continuarà planant el dubte sobre una Unió d’euròcrates i lobbies que s’alegren que una iniciativa popular democràtica hagi perdut. Mentrestant però, continuaran empantanegats amb els conflictes armats de l’Est europeu, del Mitjà Orient i del Magrib. I els ciutadans de les classes mitjanes i populars aniran optant pel populisme d’extrema esquerra o d’extrema dreta./ Barroso, Shultz, no us heu adonat que Escòcia, que continuarà lluitant amb altres comunitats com la catalana, flamenca, basca, etc per assolir una governança més propera al ciutadà, era una oportunitat per començar a dissenyar una altra Europa possible?. En canvi esteu alimentant, dia a dia, l’Europa impossible que va des de Le Pen a Syriza, i que us destrossarà. Bon vent!
