Mariano Rajoy, líder del PP, coincidint amb el primer ple en què entrà en vigor el nou reglament del Senat que permet l’ús del català (i el valencià!), el basc i el gallec a la cambra, ha afirmat que “això en un país normal no es produeix”. Pel líder popular es tracta d’una mesura “sense sentit”, ja que “si totes les persones que venen aquí parlen castellà, del que es tracta és d’entendre’s i no d’una altra cosa”. Rajoy ha sentenciat que “les llengües estan per entendre’s i no per crear problemes”.
A servidor em sap un greu de l’ànima, però en aquesta ocasió he d’estar d’acord amb el que ha declarat Rajoy; si més no, amb l’essència del que ha dit. En un país normal, com és ara Suïssa per exemple, no s’entendria que cap idioma oficial del territori nacional fos exclòs dels debats del Senat o de qualsevol altra cambra legislativa. A un país normal, cap dirigent conservador andalús gosaria amenaçar amb una croada perquè a un nin de pares andalusos a la seva escola de Catalunya li parlassin el català. Però clar, Espanya no és un país normal; un país normal en què fa trenta-i-tres anys que s’ha reinstaurat un sistema democràtic, constitucional, no permetria que una bona part de la seva classe política, a dreta i esquerra, continuàs amb els tics, les maneres, els costums de la dictadura centralista i imperial.
En un món normal, democràtic, la classe política d’un país sotmès a una colonització a penes dissimulada feria estona que hauria trencat les regles del joc que imposa el colonitzador, que a més exerceix de tafur i juga sempre amb cartes marcades. En el Senat espanyol, com molt bé diu Mariano Rajoy, no cal parlar català, perquè el que haurien de fer els parlamentaris catalans és deixar-ho córrer, no insistir en que siguin els espanyols qui ens facin la gràcia, deixar-los que parlin en espanyol tant com vulguin. Això sí, que ens tornin almenys la part que no ha prescrit de l’espoli al que ens tenen sotmesos.
La presa de pèl que suposa allò que es va acordar i posar en pràctica aquesta setmana a la Cambra Alta espanyola se fa palès més que mai aquests dies. Quina coincidència. D’una banda ens fan la gràcia de deixar-nos parlar en català a ca seva, i per darrera ens claven la ganivetada que pretén retallar el poc que n’hem tret de l’Estat espanyol, perquè volen “recentralitzar” Espanya. La crisi torna a ser l’excusa perfecte per anunciar retallades a l’Administració pública. A quina? Potser als ministeris absurds i inútils que competeixen en competències amb les comunitats autònomes; o potser a la nòmina d’assessors polítics de l’administració central? No, pare, no: si algú s’ha de fer la punyeta seran les comunitats autònomes, que tanmateix no tenen gaire sentit i, per cert, podrien tornar bona part de les seves competències i, en alguns casos, fins i tot dissoldre’s. En definitiva, El PSOE, des del Govern, ha acabat per fer seves les tesis de la dreta espanyola més rància que contra tota lògica i dades carrega els neulers del dèficit sobre les autonomies, obviant que el dèficit estatal equival a l’11,1% del PIB i que d’aquest 11,1%, el 9,3% es degut a l’Estat, i només un 2,0% correspon a les autonomies, per un 0,6% de les entitats locals.
Això és el que hi ha. Mentre el ciutadà de cada cop té més clar que Espanya no ens és un negoci, la classe política es vanta de poder parlar en català a Madrid.
