Mubarak finalment ha dimitit, i ara què ? Doncs bé d’entrada sembla que Egipte amb divuit dies torna a ser el gran referent del món àrab. Un paper mermat per per la seva incapacitat política degut a la dictadura suportada per les grans potències.
Així doncs el món àrab que no tenia clar un referent clar com podia ser Turquia o Iran que s’hi postulaven ja en té un .
La segona part ve condicionada per un seguit de factors que vaig apuntar en el Lluna de plata .
Uns factors que tenen un relat en cadena.
L’empobriment massiu de la població, pensem que sobreviuen amb uns tres dolars de mitjana sent generosos. Si algú ha sortit del que son els tours turistics al segon carrer ja s’adona que res és el que semblava. Així a el Caire hi ha la ciutat dels morts on la gent viu en panteons i tombes perquè no poden viure enlloc més. Només aquí es calcula que hi viuen dos milions de persones.
Aquest empobriment no és casualitat, Egipte te turisme i turistes però els hotels no son seus així de cada dolar deixat allà molt probablement noranta cèntims retornen a un país europeu o americà en benefici de la cadena hotelera, o touroperador. Això desespera.
La sensació d’espoli doncs és brutal, pensem que cada turista es gasta al dia una mitjana de cent euros . O sigui viuen amb un tres per cent. Això desespera.
L’altre és que hi ha un monocultiu de fer de peons del turisme, no poden fer res més .És igual els estudis que tinguin . Amb una taxa d’atur del trenta per cent . Això desespera.
L’estat ha sigut incapaç de desenvolupar un sistema de sanitat, de pensions, de treball, res no ha fet res . Això desespera.
No tenen cap llibertat política ni tan sols la de manifestació . Això desespera.
I més si tenim en compte que tenen el canal de Suez , punt número u del comerç internacional, petroli ,… bé si no hi ha treball, ni dret al treball, amb quin dret són propietaris els agents internacionals dels seus bens?
No és casualitat que la crisi a Egipte comenci un 28 de gener , finals de més a un país que tenint de tot es passa gana. Això desespera.
Però ara , a diferència d’altres cops, el preu dels aliments bàsics ha sigut un detonant, s’ha gairebé doblat. Uns preus que venen marcats per uns mercats internacionals de futurs on especulen les grans companyies financeres (les de la bombolla immobiliària) però ara juguen a matar gent.
I qui més o menys ha estat batallant en tot aquest marasme de desgràcies han sigut els germans musulamans.
El seu pes en part deriva d’una pràctica. Del que proposen en un govern, ja ho fan de fet al carrer . Tenen un teixit d’ajuda, la dawa, que és una càritas però nomes amb els bons musulmans. Fet que els ha donat molta força entre tanta pobresa .Tenen les madrasses que són les escoles coràniques , on molts joves hi han aprés a llegir i escriure a traves de l’alcora. Tenen sindicats de treballadors que vetllen pel compliment de la religió a les empreses dins i fora. I un discurs amb odi visceral cap a “occident”
I per últim una societat que per a mi és de les més religioses del món àrab. Aixó els hi dona força respecte. Per això són els que tenen més pes dins d’Egipte.
Aquest Islamísme, que neix precisament a Egipte no com a formulació política , sinó, com a model d’estat . Sembla que està quallant fort.
Ara no es tant clar que assoleixin el poder , a Egipte hi ha un 10% de cristians Coptes i una part important no es vincula amb la religió. Però a l’Iran de l’any 1979 també es donaven les mateixes circumstàncies.
És donen els condicionants per que passi, són els més ben organitzats i els que mes pes tenen dins d’un buit de poder.
No només passa a Egipte sinó que les causes esmentades passen des d’Argelia fins a Turquia. I les possibles resultants de la crisi també s’entreveuran primer a Egipte.
