Us reprodueixo l’article del febrer del 2011 publicat a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta sobre una de les obres dramàtiques catalanes més emblemàtiques d’inici del segle XX
Estrenada al Romea el 22 de març de 1908 per la Companyia de Jaume Borràs, Puig i Ferreter assoleix una de les temptatives més reeixides al voltant del conflicte col·lectiu i individual, per bé que un bon gruix de la crítica assenyala La dama enamorada, estrenada el mateix any, com la millor de la seva obra teatral.
L’acció transcorre a l’inici del segle XX en un poble de l’interior de Catalunya. Com en altres indrets, la sequera fa estralls en l’agricultura i en la ramaderia i condemna els habitants a la misèria. El drama se centra en la lluita entre dues concepcions de la natura. D’una banda, la de tradició vinculada a la religió omnipresent, que acata amb resignació les proves que Déu envia als homes, de tal manera que l’immobilisme i l’abúlia nien entre la ingenuïtat popular. I de l’altra, la científica, encarnada per l’home nou, àvid de coneixement, que aporta solucions a aquests mals designis i que pot millorar la vida d’aquestes persones. Així, se’ns representa un enfrontament i un equilibri excloents, un drama rural amb el binomi massa – individu, una de les principals característiques del Modernisme català que entronca amb el superhome nietzscheà. Un individu que vol arrencar del son letàrgic la massa sotmesa, conformista i supersticiosa, que roman endarrerida servint interessos oligàrquics.
El conflicte generacional, tan punyent en l’obra, és un tema habitual en tota la seva producció, com a Desamor (1912), així com també els contextos socials en conflicte, com ara a La dolça Agnès (1914).
Puig i Ferreter duu a escena la innovació i l’originalitat dels dramaturgs modernistes que trenquen amb la tradició del teatre de la Renaixença i hi introdueixen els corrents, les tendències i els mètodes dels grans escriptors i dels dramaturgs europeus del moment. D’alguna manera, Puig i Ferreter beu de la concepció modernista de la natura, a grans trets, concebuda com una força cega i tel·lúrica. L’autor dramàtic actua com a desvetllaconsciències, bo i conreant un teatre d’idees, d’incidència social, de denúncia, de conscienciació, d’aprofundiment, pedagògic, psicològic i realista, que cerca un millorament moral i una catarsi en l’espectador actiu i intel·ligent.
