- Publicitat -
A Catalunya conviuen un nombre considerable d’associacions i plataformes vinculades a moviments reivindicatius ben variats. Aquests, però, és habitual que canalitzin les seves aspiracions col·lectives a través del marge ideològic d’algun partit polític. Un fet en cap cas positiu, i que ve donat per la pèrdua de tradició associacionista. No perquè aquesta no existeixi -com ja he dit n’hi ha, i força-, sinó perquè s’ha procurat limitar l’associacionisme a l’àmbit del lleure, i fins i tot a fets testimonials exempts de compromís social i nacional.
Encomanar en excés aquest compromís a la sort de la via política, avui, és quelcom similar a desentendre-se’n. Perquè les constants incerteses que determinen el comportament i la salut dels partits polítics, planteja tal quantitat de variables, que el resultat és indesxifrable, i el moviment queda col·lapsat i esgotat. I seguirà així mentre perduri lligat a la paraula dels partits, com ha estat fins ara, de manera pràcticament exclusiva. El moviment independentista català n’és un clar exemple.
Els independentistes, immersos en la bogeria del nostre món més immediat, on ben pocs responen a la quota de compromís necessària per a desenvolupar un sistema social complex com el de l’independentisme, s’abandonen a qui oficialment traça els eixos estratègics de la batalla, que són, en gran mesura, les executives dels partits, i en menor mesura la seva militància. Tots plegats, un percentatge de població ridícul i dividit, insuficient i maldestre. No cal que insisteixi en l’antipatia que desperten els partits entre la societat, i per tant, la indiferència que suscita l’independentisme entre la part de població que no milita ni simpatitza amb el moviment -percentatge de població per a res menyspreable.
Llenço, doncs, un plantejament doble. D’una banda, l’activitat política catalana passa per hores baixes. I no és d’estranyar. Analitzeu, sinó, quin és el camp d’actuació dels partits polítics que actuen en clau catalana. És, senzillament, zero. No és viable desplegar cap ideari. El terreny de joc ha quedat petit, fins i tot malgrat el nou Estatut -eina molt útil per fer més evidents les mancances.
Catalunya és sinònim de col·lapse. Res funciona com hauria, i els partits polítics ho saben. Però també saben que no hi ha marge de maniobra, perquè el poc espai ofega. No hi ha marge ni diners per a corregir les deficiències primàries. I això ens posa, a tots, en evidència. I encamina els partits a treballar, únicament, per preservar les quotes de poder a l’espera de temps millors, agrejant-se el dia els uns als altres, procurant rentats d’imatge d’urgència i plantejant falses estratègies.
La política catalana ven fum. Ven fum perquè no pot vendre altra cosa. Ven fum perquè Catalunya és pobra, i Catalunya és pobra perquè Espanya ens roba. Finalment, si la política ven fum i l’independentisme hi va íntimament lligat, l’independentisme és volàtil.
Ara mateix el moviment independentista ha esgotat la via oficial de l’acció, la via política. Amb això no vull dir que aquesta no hagi d’existir, només faltaria. El moviment -i aquí entro a la segona part del plantejament- ha de desarrelar-se dels partits. És imprescindible, per al benestar d’aquest col·lectiu, que l’independentisme embranqui. Cal usurpar-lo a la militància que aspira a preservar-lo com a exclusiva. Només el defora, és garantia d’una causa a la que sotmetre esperances.
L’ànim del moviment -com el de tots els moviments reivindicatius- passa per assolir una estructura organitzada que, a la manera d’una xarxa, vinculi els àmbits de la societat civil. Passa per construir un espai de trobada de semblances. Un teixit de confiança on prevalgui la discreció, l’optimisme i capacitat de treball inesgotable -per petita que sigui.
A partir d’aquí és possible traçar el full de ruta, determinant, amb claredat, punts d’enclavament assolibles. Una vegada assolit el darrer, el camp serà obert per a tots els idearis i sistemes de govern possibles.
Darrerament, quan la ciutat encara es lleva plena de capses de llum generant núvols baixos i pluja lenta i negra, clamen, alliçonadores, les paraules del poeta: potser el secret és que no hi ha secret.
Encomanar en excés aquest compromís a la sort de la via política, avui, és quelcom similar a desentendre-se’n. Perquè les constants incerteses que determinen el comportament i la salut dels partits polítics, planteja tal quantitat de variables, que el resultat és indesxifrable, i el moviment queda col·lapsat i esgotat. I seguirà així mentre perduri lligat a la paraula dels partits, com ha estat fins ara, de manera pràcticament exclusiva. El moviment independentista català n’és un clar exemple.
Els independentistes, immersos en la bogeria del nostre món més immediat, on ben pocs responen a la quota de compromís necessària per a desenvolupar un sistema social complex com el de l’independentisme, s’abandonen a qui oficialment traça els eixos estratègics de la batalla, que són, en gran mesura, les executives dels partits, i en menor mesura la seva militància. Tots plegats, un percentatge de població ridícul i dividit, insuficient i maldestre. No cal que insisteixi en l’antipatia que desperten els partits entre la societat, i per tant, la indiferència que suscita l’independentisme entre la part de població que no milita ni simpatitza amb el moviment -percentatge de població per a res menyspreable.
Llenço, doncs, un plantejament doble. D’una banda, l’activitat política catalana passa per hores baixes. I no és d’estranyar. Analitzeu, sinó, quin és el camp d’actuació dels partits polítics que actuen en clau catalana. És, senzillament, zero. No és viable desplegar cap ideari. El terreny de joc ha quedat petit, fins i tot malgrat el nou Estatut -eina molt útil per fer més evidents les mancances.
Catalunya és sinònim de col·lapse. Res funciona com hauria, i els partits polítics ho saben. Però també saben que no hi ha marge de maniobra, perquè el poc espai ofega. No hi ha marge ni diners per a corregir les deficiències primàries. I això ens posa, a tots, en evidència. I encamina els partits a treballar, únicament, per preservar les quotes de poder a l’espera de temps millors, agrejant-se el dia els uns als altres, procurant rentats d’imatge d’urgència i plantejant falses estratègies.
La política catalana ven fum. Ven fum perquè no pot vendre altra cosa. Ven fum perquè Catalunya és pobra, i Catalunya és pobra perquè Espanya ens roba. Finalment, si la política ven fum i l’independentisme hi va íntimament lligat, l’independentisme és volàtil.
Ara mateix el moviment independentista ha esgotat la via oficial de l’acció, la via política. Amb això no vull dir que aquesta no hagi d’existir, només faltaria. El moviment -i aquí entro a la segona part del plantejament- ha de desarrelar-se dels partits. És imprescindible, per al benestar d’aquest col·lectiu, que l’independentisme embranqui. Cal usurpar-lo a la militància que aspira a preservar-lo com a exclusiva. Només el defora, és garantia d’una causa a la que sotmetre esperances.
L’ànim del moviment -com el de tots els moviments reivindicatius- passa per assolir una estructura organitzada que, a la manera d’una xarxa, vinculi els àmbits de la societat civil. Passa per construir un espai de trobada de semblances. Un teixit de confiança on prevalgui la discreció, l’optimisme i capacitat de treball inesgotable -per petita que sigui.
A partir d’aquí és possible traçar el full de ruta, determinant, amb claredat, punts d’enclavament assolibles. Una vegada assolit el darrer, el camp serà obert per a tots els idearis i sistemes de govern possibles.
Darrerament, quan la ciutat encara es lleva plena de capses de llum generant núvols baixos i pluja lenta i negra, clamen, alliçonadores, les paraules del poeta: potser el secret és que no hi ha secret.
Publicitat
Publicitat
