Agitació, provocació i amenaces

             
            Aquesta és la sensació que tenc sobre la reacció d’uns quants pares de la pàtria espanyola davant l’exigència democràtica del dret a decidir dels catalans. No som el primer que ho dic i supòs que som molts els que ens hem adonat d’aquest fet. Davant la manca d’arguments, davant la voluntat de no voler dialogar, primer procuren armar rebombori, després provoquen situacions en les quals sembli que no han intervingut, o sí, i per últim, s’entra en el terreny de les amenaces. Els personatges d’aquesta representació teatral real són diferents: uns agiten, uns altres provoquen i els restants amenacen, encara que n’hi hagi que fan uns quants papers de l’auca. Per ara, la provocació és la més perillosa i crec que no hauríem de caure en el parany que ens preparen.
 
            Ja fa temps que l’expresident Aznar, aquell que es creu que és un enviat de Déu, així ho manifesta a la seva biografia, va assegurar que primer es trencaria la unitat de Catalunya que no la d’Espanya. Aquesta és una amenaça clara d’aquell que va enviar l’exèrcit espanyol a Iraq a cercar armes de destrucció massiva, i encara les podrien estar cercant, els que varen sobreviure. Aquell que fort i no et moguis volia que l’atemptat contra el tren a l’estació d’Atocha, fos cosa d’ETA, i encara vol que això sigui així, també li ho deu haver manifestat Déu. Si sap que primer es trencarà Catalunya, deu saber com ho ha de fer perquè així ocorri. És com l’expresidenta de la Comunitat madrilenya, Esperanza Aguirre, que diu que Artur Mas té el suport d’”assassins terroristes”. Què vol dir amb això? Que les persones que pertanyen al partit del president són assassins i, a més, terroristes? Que ho digui clarament! També a Iraq hi havia terroristes assassins que estaven d’acord a cercar les armes de destrucció massiva!
 
            El ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, ha acusat el Govern català de treballar perquè Catalunya sigui un poble dividit, fracturat socialment i familiarment. Ha afirmat que algunes famílies no s’han reunit per Nadal, com feien habitualment, perquè el procés català les ha dividit. Això és pura agitació i provocació. Les famílies no es reuneixen per Nadal, quan dos membres importants s’han insultat, quan un ha malparlat de l’altre, quan un ha estafat l’altre, quan un ha fet canviar l’herència als pares a favor seu, quan s’han barallat o s’han pegat, etc., són moltes les causes de desavinença dins les famílies, però les ideologies polítiques són la darrera causa de trencament, si els familiars són persones responsables i demòcrates. El Sr. Fernández Díaz ha de saber que els independentistes no han sorgit a partir de la convocatòria d’un referèndum democràtic. Els independentistes existeixen des que amb la força de les armes, Espanya es va apoderar de Catalunya, o que amb la força de les armes es va canviar la dinastia monàrquica i es va fer passar dels Àustries als Borbons. Els primers respectaven Catalunya com a nació i els segons l’han volguda fer desaparèixer. Si sempre hi ha hagut independentistes, sempre hi hauria pogut haver trencaments familiars, i això no preocupava en absolut al qui és ara ministre de l’Interior. També hauria de saber que el Govern espanyol, mitjans de comunicació afins i tertulians de toca casta s’han encarregat de fer independentistes i que s’arribi al nombre actual. Aquesta actuació seva deplorable i no democràtica és el que els hauria de preocupar, perquè tot això transcendirà a l’àmbit internacional.
 
            Si observam el que passa aquí en el tema de l’educació, es nota quines són les ordres dels que manen: provoquen amb projectes i lleis desastroses, que no es poden acceptar des del punt de vista pedagògic ni social; fan bullir, és a dir, agiten el món educatiu amb les seves decisions contra la didàctica i contra la bona actuació realitzada pels docents durant els darrers trenta anys; amenacen els docents que defensen la llengua catalana i els nostres símbols amb lleis i actuen amb expedients contra directors i altres docents, per fer por i que la resta del personal obeeixi, encara que hagi d’actuar d’una manera irracional.
 
            Agitadors i provocadors d’aquests apareixen quan el poble o els docents es manifesten pacíficament i intenten armar gresca, perquè volen fer creure que els manifestants o els docents són persones violentes, però no ho aconseguiran.