Passa que, acords que podrien tancar-se d’un moment a l’altre, sovint acaben allargant-se més del compte. El colofó de la rubrica, però, acabarà sent el previst.
Fins llavors haurem matat l’estona ejaculant absurda parsimònia sobre intervals fèrtils. Greixosos màsters sedentaris escarxofats amb l’americana i corbata posades. Especialistes en perdre i fer perdre el temps.
Posem per cas la recerca d’un acord polític. Ja sigui dins un mateix partit o bé entre partits diferents. Tant li fa. Els pacte en qüestió, moltes vegades, podria segellar-se amablement durant una gymnopedienese tarda. Havent enterrat les destrals per la part de l’afilat metall, com si d’un estruç es tractés. Sense presses. Minvant l’eloqüència dels gestos. Gaudint de la generositat de l’un i de l’altre. What else…?
Però el mal de la no enumerada gràcia, aquella que dota els poetes de la capacitat d’optimitzar el temps i d’anticipar-se al futur, és una virtut gens corrent entre els polítics. En tot cas, i com a col•lectiu, el temps el malgasten (i el malgastem) sucumbint en la pròpia pompositat. En la improductiva, encara que temptadora, voluntat d’enaltir la transcendència de les coses i del propi melic. Ens hi rebolquem, com els porcs en un banquet de palla. Preferim exhalar un no se què d’irrespirable circumstància. Arrugar el front, ajuntar les celles, enfosquir la mirada sense escoltar i emetre una veu esgarrifosament greu. Maleïda tossuderia. O el que és encara pitjor: emmirallar-se i adoptar llàstima per un mateix… Per què? Enlloc d’estendre veritablement la mà a la bondat i eliminar, pels segles dels segles, tots i cadascun dels malparits passavolants que no mereixen sinó haver-se quedat sota les runes de la teulada que ells mateixos ens han derrocat.
Afanyem-nos a reconstruir-la. Encara ha de ploure la pluja que els esborrarà de la història.
